14/10/2011

Paraules que il·lusionen / Etiquetes que incomoden

3 min
Focus celebra els seus primers 25 anys.

Paraules que il·lusionen

Daniel Martínez, Amparo Martínez i Jordi González van tenir, fa 25 anys, una idea i molta ambició. Van muntar una empresa al servei de la vocació artística que, un quart de segle després, lidera el teatre privat a Catalunya i Espanya. Focus va tenir el seu primer èxit amb Estant tocant la nostra cançó , amb l'Àngels Gonyalons i el Pep Anton Muñoz. Des d'aleshores, clàssics, musicals, comèdies i infantils per a tots els gustos. Des de L'Hostalera que va catapultar Jordi Boixaderas i Laura Conejero a La extraña pareja del Paco Morán i el Joan Pera, que va arribar a vendre 1.123.000 entrades al Teatre Borràs. De La cabra del Josep Maria Pou al fenomen Geronimo Stilton . Per celebrar els seus primers 25 anys, Focus ha editat un llibre amb tots i cadascun dels muntatges i, potser per compensar tanta lletra dita als escenaris, ho completen amb una constel·lació de dades que impacten. En aquests anys, a part d'arribar a gestionar teatres com el Romea, La Villaroel, el Condal i el Goya, han estrenat 189 produccions teatrals, han donat feina a un miler d'actors i actrius i han confiat en 152 autors, entre els quals, modestament, m'enorgulleix de figurar. Al capdavall, Focus ha aconseguit que 8.822.462 espectadors passéssim per alguna de les seves sales per eixamplar l'esperit.

El teatre ens obre camps nous, sacseja les idees i ens serveix punts de vista que no havíem explorat. En la mediocritat en la qual estem instal·lats, amb tanta distracció banal i engavanyats per un munt de rutines que ens aclaparen, anar al teatre -si l'espectacle s'ho val- acostuma a ser un parèntesi engrescador. En el món de les desconfiances, encara hi ha paraules que il·lusionen. No deu ser casual que el teatre estigui en crisi des de l'antiga Grècia i encara sobrevisqui.

Etiquetes que incomoden

L' ARA advertia aquest dimarts de l'adveniment del copagamaent sanitari després de les eleccions del 20 de novembre. La setmana passada, una nova tertuliana d'en Basté, la Gemma Galdón, deia que era millor que en diguéssim repagament perquè, a través dels nostres impostos, ja paguem els serveis sanitaris. És més, per tot aquell alt percentatge de catalans que a hores d'ara ja té una doble cobertura sanitària a través d'una mútua privada, potser la paraula més acurada serà la de tripagament . Ens toqui el que ens toqui pagar, a partir de l'any que ve, quan acudim a la medicina pública notarem el copagament a les nostres vides. I en direm així perquè l'expressió ja ha fet fortuna. Les coses són com són però les etiquetes periodístiques acaben per fixar-les d'una manera i, un cop consolidada, és poc permeable als canvis.

Els consellers del govern d'Artur Mas, suposo que seguint una consigna de comunicació, sempre parlen d' ajustaments o de redimensionar d'allò que tothom en diu retallar . Ja poden dir missa... No hi ha manifestació sense una pancarta amb unes tisores dibuixades i no hi ha concentració sense que aparegui el crit contra les retallades. El Govern ja ha perdut la batalla dels mitjans i, rendits a l'evidència, ja no malden ni per canviar-ho. El govern de Montilla hauria pagat diners -el dèficit ja no venia d'aquí- perquè en lloc de tripartit se'ls anomenés amb allò de govern d'entesa que algú es va treure de la màniga sense adonar-se que, al cinquè telenotícies, cadascú ja tirava pel seu cantó.

Els fets tenen més força que els assessors de comunicació i el carrer acaba dient les coses pel seu nom. Sense eufemismes, per més que incomodin. De fet, si incomoden, millor.

stats