Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

“Pit i collons” i potser ni així

La final de la Lliga Endesa arriba avui al Palau. I ho fa de la pitjor manera. Amb el primer match ball a favor d’un Madrid que executa les accions a tota pastilla, convençuts de ser els campions d’Europa, contra un Barça que arriba a l’estiu massa just de forces, que es belluga amb la slow motion i que té la moral tocada des de la diada de Sant Jordi, que va consumar la tercera derrota consecutiva, en cinc dies, contra l’Olympiacos. El cop anímic de quedar fora de la F4 ha pesat massa en el Barça més irregular de les últimes dècades, que ha perdut massa partits lluny del Palau.

Conscients de les circumstàncies adverses, els grups més fidels de la secció —els Dracs 1991, la Penya Meritxell i Sang Culé Cor Català— s’han unit per demanar “pit i collons” als jugadors del Barça de cara al tercer partit de la final. Avui els jugadors hi posaran de la seva part (i, permeteu-m’ho, de les seves parts), el públic farà el mosaic i els abonats no escatimarem cordes vocals perquè el Palau ens doni una vida més i ens porti fins al partit de divendres. Malauradament, però, amb el “pit i collons” potser ja no n’hi haurà prou per guanyar la Lliga o per tancar l’any de manera digna.

Durant el curs s’han acumulat tantes causes que les conseqüències ens poden dur, per primera vegada en molts anys, a acabar una temporada sense títols. I això que vam començar molt bé. Al mes de novembre l’equip de Xavi Pascual desenvolupava, segurament, el nivell de bàsquet més espectacular des que ell era a la banqueta. I aleshores, com si fos una maledicció, van arribar les lesions d’Oleson, de Navarro i d’Abrines,—a banda del greu trencament d’Eriksson en els seus primer minuts com a culer— ens deixaven sense escortes. Hezonja va aprofitar els minuts. Abrines, el primer a recuperar-se, també. I es va fitxar el màxim encistellador de la lliga francesa, Edwin Jackson, que Pascual va utilitzar en el primer partit contra el Madrid i, sorprenentment, gairebé ja no l’hem vist mai més. Dels fitxatges n’hi ha hagut dos d’il·lusionants que no han estat a l’altura. Tibor Pleiss, a Vitòria, era imparable, i aquí ens sembla tou i amb mans de mantega. Justin Doellman, MVP amb el València, no és el Capità Amèrica que ens pensàvem. És la típica estrella que, quan es posa la samarreta del Barça, li pesa un quintà.

Els jugadors tenen, en general, poca confiança; les rotacions —que sovint semblen a la babalà— els acaben de desorientar; Pascual no ha sabut fer el relleu de la Navarrodependència, i, un altre fet gens menor, troben a faltar un preparador físic com Toni Caparrós, que tenia els jugadors com unes motos al final de la Lliga passada. No és tant qüestió d’actitud, d’intensitat ni de la sobrevalorada testosterona, és un tema de preparació.

I potser, deixeu-m’ho dir, Bartomeu es va precipitar a renovar Xavi Pascual a mitja temporada. Ara, si surt escollit president, potser tindrà un problema.

PUBLICITAT
PUBLICITAT