Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

Puyal: trenta anys i un dia

El 24 de març del 1985 va caure en diumenge. El Barça podia guanyar la desena Lliga de la seva història. Tan sols n’havíem guanyat nou en cinquanta-sis edicions i, després d’onze anys de sequera, ja tocava. Aquella tarda el meu germà tenia un totxo de tercer de dret obert damunt de l’escriptori d’una habitació sense finestres. Amb la ràdio posada, no va estudiar en tota la tarda. Jo, fent-me passar els nervis amb una pilota d’escuma i sense cap ganes de fer els deures de COU, anava amunt i avall pel passadís de casa i només entrava a abraçar-lo quan cantava gol. De Clos o d’Alexanko.

El Barça de Terry Venables ja marcava de remat de córner i pressionava el contrincant fins a asfixiar-lo. Els rivals havien anat caient, l’avantatge de punts era enorme però els culers arrossegàvem el trauma de tres anys abans, quan se’ns va esmunyir la Lliga del Lattek que ja donàvem per descomptada. Vaig entrar a la seva habitació massa d’hora per viure, plegats, l’emoció del títol. Massa d’hora, sí. Abans que el Puyal pogués dir blat, l’àrbitre va assenyalar un penal en contra. Un altre. La setmana anterior, al camp de l’Hèrcules, quan ens podíem proclamar campions, l’àrbitre es va carregar la primera oportunitat de guanyar la Lliga. Ja hi tornàvem a ser. El penal el xutava un expert. Mágico González era el millor futbolista del Salvador. Tenia un bon cacau i, deien, un cacauet molt gros. Al minut 88, però, no estàvem per a brometes amb el Cipote González. “Mira que si l’atrapés l’Urruti”, deia el Puyal. Xuta el Mágico, l’Urruti es llança a la dreta, bloca la Lliga i, abans que el carismàtic porter pogués fer botifarra, el Puyal ens esborrona dient fins a vuit vegades “Urruti, t’estimo”.

Del salt, vaig caure de genolls a terra. Amb el meu germà al damunt vaig lesionar-me el menisc. Tant se val. Vaig anar fins a Canaletes, a peu, pel mig dels carrils del carrer Balmes, que era un festival de clàxons. A la llotja, Ernest Lluch va ser el primer a abraçar-se a Josep Lluís Núñez. I aquí, en l’instant que remiro el VHS d’aquell partit, m’adono que, de tots, només el Puyal continua al seu lloc, narrant les epopeies del Barça en un creixement exponencial. Fins a l’“Urruti, t’estimo”, el Madrid tenia dinou Lligues (nou més que el Barça) i sis Copes d’Europa (sis més que el Barça). Des d’aquella tarda, avui fa trenta anys i un dia, el futbol s’ha equilibrat. El Barça ha guanyat 12 Lligues més. I el Madrid? També. El Barça ha guanyat 4 Champions. I el Madrid? També. Aquesta temporada, per tant, estem en disposició de decantar la balança. Aprofitem-ho.

PUBLICITAT
PUBLICITAT