Els Reis Mags eren andalusos
El papa Benet XVI ha publicat un llibre que, ja en les primeres lectures apressades, ha començat a donar titulars de premsa. En els últims dies, per exemple, hem llegit que Joseph Ratzinger, en el seu volum La infantesa de Jesús , explica que els Reis Mags no venien d'Orient sinó que eren andalusos, concretament del triangle territorial que formarien les actuals ciutats de Sevilla, Cadis i Huelva.
Doncs potser els Reis eren andalusos, però el Messies, el Salvador i el Redemptor sembla argentí i juga al Barça. Ahir, al camp del Betis, amb tres jugades en va tenir prou per marcar dos gols, fer un pal i guanyar un partit que significa moltes coses. D'entrada, mantenir la distància amb un Madrid que encara guanya els partits molt més agònicament que el Barça. Significa que el Barça sap patir i competir per guanyar, quan l'ambient local és una olla a pressió. Significa, també, que passi el que passi al Camp Nou en el proper partit contra l'Atlètic de Madrid, el Barça continuarà líder. Significa la xifra de la millor arrencada d'un inici de Lliga feta mai per cap equip. Significa que el Barça no només guanya allà on fa quinze dies va perdre Mourinho. Significa que Vilanova, a la primera, aconsegueix guanyar en l'únic camp que se li va resistir sempre a Guardiola. Significa que el Barça continua guanyant tots els partits fora de casa, que és el lloc, on en els últims anys, s'ha guanyat la Lliga.
Escric tot això perquè el col·lectiu, al meu entendre, continua estant molt per damunt d'un rècord individual, per més estratosfèric que sigui que Messi aconsegueixi rebentar el rècord del Torpede Müller dels 85 gols el 1972. Una fita que Messi es va pensar que no superaria mai quan, en la topada amb el porter del Benfica, va témer que la lesió seria greu. I, aleshores, encara va xutar aquella pilota, sense angle, de vaselina, caient, amb molt dolor, perquè es pensava que era l'última que tocaria en molt temps. La seva frase emociona. És paràbola i doctrina a la vegada. És amor al futbol, obsessió per la pilota i compromís amb el Barça. L'home que se sacrifica per tots nosaltres i que, com va repetir ahir Vilanova, mai més no veurem un jugador així.
Només em sap greu que la samarreta del rècord, la que va servir per batre el rècord de Müller i que hauria d'estar al Museu del Barça com una relíquia històrica, li regalés a un jugador com Amaya, el bètic que va repartir coces a tort i a dret durant 95 minuts. I, el que és més greu, va acabar el partit sense cap targeta groga.
