Riquer-Comas-Molas / Continuarem...

Riquer-Comas-Molas

Joan, Joan, Josep Maria, Joaquim. Solà, Triadú, Castellet, Molas. Si no fos que l’edat té aquestes coses, podria ordir una teoria de la conspiració de com les clavegueres de l’Estat estan fent desaparèixer, en un tres i no res, els savis de la nostra llengua i la nostra literatura. En pocs anys, quina esbaldida més bèstia! A diferència de Vicenç Villatoro, que va conèixer Joaquim Molas, o de Sebastià Alzamora, que el recorda com a professor a les pàgines de l’ARA que teniu a les mans (o a la pantalla), jo no el vaig saludar mai. A casa, però, cada vegada que alço els ulls de la pantalla i torço lleugerament el cap esperant que em vingui la paraula justa o una idea que valgui la pena expressar, em queden arran de vista els volums de la Història de la literatura catalana,on, a tota hora, al llom hi llegeixo Riquer-Comas-Molas, dit amb la mateixa entonació i entusiasme que quan diem Messi-Suárez-Neymar. L’obra conjunta, iniciada per Martí de Riquer i continuada per Antoni Comas i el mateix Molas, m’ha acompanyat tota la vida, de casa en casa. A BUP, COU i a la Facultat de Periodisme eren material de consulta per fer tota mena de treballs sobre la nostra literatura. Avui és un llegat d’ordenació, sistematització i crítica del vessant més cabdal, potser, de la nostra cultura. Mai no els agrairem prou aquella feinada ingent, que quedarà per sempre. Els que en saben em diuen que ningú com Molas va saber analitzar la literatura d’avantguarda dels anys 20 i 30 i destaquen, sobretot, la seva tasca d’estudi de la literatura popular dels segles XIX i XX. Ell llegia sense manies, sense fer distincions de nivells. No per ser un llibre molt llegit havia de ser pitjor. Acostar-se a les obres sense prejudicis és una bona aproximació, per als lectors però també per als crítics i per als científics. Ens en calen més com ells per continuar fent la prova del cotó fluix de la nostra literatura del segle XXI.

Continuarem...

Continuarem comprant loteria de Nadal. I escoltant el Carrusel deportivo en les nits europees del Madrid. I llegint novel·les de Dolores Redondo. I rient -ni que sigui d’amagat- amb una pel·lícula del Torrente. I mirant les xifres de l’Íbex-35. I admirant les obres del Reina Sofia. I bevent un bon Rioja quan ens vingui de gust. I fent una ruta en bicicleta entre Mèrida i Càceres. I continuarem penjant les trucades de l’operadora que ens ofereix un servei que no hem sol·licitat. I escoltarem els consells de Matías Prats perquè ens passem a ING Direct. I ens emocionarem amb els èxits de Rafa Nadal. I aplaudirem, des de casa, quan Eduard Fernández reculli un altre Goya. I, ara que ha fet els seixanta, continuarem explicant el “diuen, diuen, diuen” de l’Anna Obregón en un avió. Continuarem, si convé encara uns anys, sent espanyols oficialment. Ho serem fins que una majoria molt clara ho vulgui, si és que mai arriba aquest moment. I, si no, continuarem al país de Picasso i del Sálvame Deluxe perquè així ho haurem decidit. Però allò que va dir Mariano Rajoy aquesta setmana, que d’aquí un any tot estarà millor perquè el procés s’haurà apaivagat, és un sopar de duro. Aquí, els anhels de molta gent mai més no aniran enrere. Som molts els que ja hem desconnectat. Som molts milers que no ens deixarem seduir per qui ens escapça fins i tot el DOGC o qui amenaça de desallotjar un estadi si xiulem un himne, com va dir ahir De Cospedal. Som alguns centenars de milers que, tips de menyspreus, d’asfíxies culturals, de patacades lingüístiques i de cargolades econòmiques, ja mai més no intentarem que ens entenguin. Això ja és antic. Això sí, que ens respectin, si no fos molt demanar. Pot ser que no siguem prou gent, pot ser que ens falli la política (parlo de la pròpia), pot ser que s’hagi frenat l’independentisme de cartera, però, a uns quants, Rajoy ja no ens recuperarà mai més. I Espanya tampoc.