Publicitat
Publicitat

Sisplau, un respecte a la Colau / De qui et refies, Xavier Trias?

Sisplau, un respecte a la Colau

“No volíeu democràcia? Doncs aquí la teniu”. El personatge del Jep Cabestany de La competència de RAC1 diu, cada migdia, aquesta gran veritat. La sacsejada que ha significat la victòria d’Ada Colau ha desfermat un discurs de la por que, de tan ridícul, fa riure. Colau, amb un programa radicalment d’esquerres, ha guanyat perquè no té el discurs dels partits de sempre, perquè no els ha fet el joc i perquè ha sabut estar al costat dels qui pateixen, dels desnonats, dels indignats i plantant cara, amb educació i arguments reblats, a qui calgués allà on convingués. Plantar cara als bancs, als Mossos i a Jordi González dóna molts vots. Per tot això, i pels errors dels altres (la decepció de Jordi Pujol pare, els cotxes de Jordi Pujol fill), la líder de BComú ha estat la més votada. El terratrèmol per la seva arribada, i algunes frases precipitades, sacsegen arrels tan profundes que, abans i tot de tenir la vara, ja rep plantofades a tort i a dret. El conseller Vila pateix per les inversions en infraestructures, el conseller Puig tremola pels 4 milions de l’Ajuntament al circuit de Montmeló, Trias ens espanta perquè el congrés del mòbil perilla… Encara no ha posat un peu al despatx i la primera alcaldessa ja és l’esca de tots els pecats. Però que no la coneixien? Qui es pensava que, de cop i volta, callaria? S’abaixarà el sou, deixarà el cotxe oficial al garatge i serà coherent amb allò que ha mantingut durant anys i panys. L’establishment, des de dilluns, et diu amb un deix de condescendència, com si la ciutat fos seva, “veurem què s’atrevirà a fer”. No em sembla que Ada Colau sigui de les que fa la campanya en vers i després governi en prosa. Segur que els suports per poder formar govern li faran temperar la demagògia i la gestió, però no serà de les que es doblegarà davant de la frase -descoratjadora i tronada- que tant mal ha fet a aquest país: “És que això sempre s’ha fet així”.

De qui et refies, Xavier Trias?

Xavier Trias és un home elegant. La mateixa nit de la derrota -tocat i enfonsat- va saber fer un diagnòstic clar. No li calia l’ull mèdic per saber que la llista d’Ada Colau havia estat la més votada, la que havia aconseguit més regidors i, en conseqüència, la qui tindria l’encàrrec de formar el nou govern municipal. A diferència de tants altres candidats que a la mateixa hora aprofitaven un faristol i una càmera per proclamar-se guanyadors de pa sucat amb oli, Xavier Trias no va fer el ridícul. A les onze tocades va comparèixer i, empassant la frustració mal païda, va dir “Hem perdut” i va felicitar la guanyadora. De fet, abans de donar-li l’enhorabona en públic, ja ho havia fet per telèfon. Com un senyor. Trias sempre ha gastat fair play, ha respectat les urnes i, sobretot, volia ser coherent amb el que havia dit, tothora, durant una campanya electoral que se li va fer feixuga: que seria alcalde qui encapçalés la llista més votada. Ni alguns dels militants que eren a l’Estació del Nord i miraven de fer sumes impossibles per retenir l’alcaldia van entendre aquella rendició pública del qui havia estat el seu alcalde durant quatre anys. De cop i volta, però, ahir, tota aquesta coherència encorbatada de Trias se’n va anar en orris. Surt a TV3 i insinua un possible pacte amb PSC i ERC. Després es reuneix amb Colau i li diu que ella serà l’alcaldessa i li explica que tot ha estat una idea del PP. I quan s’acaba la reunió, l’entorn de l’encara alcalde torna a negar que ell hagi renunciat a res. ¿De debò que una idea d’Alberto Fernández Díaz pot haver fet ballar tant el cap a Trias? O bé s’ha encegat, o l’han pressionat, o s’ha equivocat fent un paper d’estrassa que no li correspon. D’una carrera política se’n pot sortir de dues maneres: “ un bel morir tutta una vita onora ”, com va dir Petrarca, o fer la fi del cagaelàstics, com han fet tants altres companys que no han sabut perdre. Tu tries.