“We love football, again”
Als inventors del futbol els ha abandonat el futbol, vet aquí la paradoxa. Entre els vuit millors equips de la Champions no n’hi haurà cap d’anglès. Tots fora a vuitens. Pim, pam, pum. L’Arsenal, per variar, es va suïcidar a vuitens contra un Mònaco que, a hores d’ara, és el rival que tothom voldrà al sorteig. El Chelsea de Mourinho, amb els fitxatges de Diego Costa, Courtois i Cesc, s’ha quedat més lluny que mai de l’objectiu. I el Manchester City, per segon any consecutiu i sent l’equip anglès que ha donat més bona imatge, ha rebut dues lliçons de futbol del Barça, tant a l’Etihad com al Camp Nou. Ahir, en un partit espectacular, que se n’haguessin anat cap a casa amb un 5 a 1 no hauria sorprès ningú. L’equip de Pellegrini, que encara és l’actual vigent campió de la Premier, va donar la cara fins a l’últim minut, i si avui ell encara és l’entrenador blue és perquè Joe Hart -i els tres pals- els van salvar d’una pallissa històrica. Tan sols l’exhibició d’aquest porter alt com un sant Pau va impedir que Neymar, Suárez i Messi fessin un hat trick cadascú. Dels dos primers en reproduiré la frase més sentida, anit, a la sortida del camp: “Se’ls reservaven per diumenge”. De Messi només en diré una cosa. Va jugar, per a mi, el seu millor partit com a jugador del Barça, dins de l’estranya col·lecció de partits en què no aconsegueix marcar. Potser per demostrar al món, en el magnífic aparador que és la Champions, qui és el millor sense discussió, va fer una primera part de recital, en què va excel·lir en totes les facetes del futbol. Regat, sotanes, canvi de ritme, esprints, eslàloms, passades a l’espai, remats... A la segona, més cansat, va repetir l’assistència de gol (però Alba no és Rakitic) i, bufant i tot, encara va ensenyar un repertori de combinacions de memòria amb Alves que recorden les jugades imaginatives dels Globetrotters. Amb una diferència: aquests rivals no estan comprats.
El Barça del 2011 va jugar segurament el seu millor partit contra el Manchester United, a Wembley i en tota una final de Champions. Aquell dia l’afició culer va mostrar el mosaic més ben pensat que hem ensenyat mai. “ We love football ”, dèiem com a missatge el món. Ahir, contra el Manchester City, vam ensenyar al món que hem tornat. Hi ha una idea de futbol, hi ha gana, hi ha molta qualitat al davant, hi ha solidaritat al camp, hi ha un mig del camp equilibrat, hi ha uns centrals que s’anticipen, hi ha un porter que juga amb els peus i bloca amb les mans. I, sobretot, un Messi que a l’ambició i al talent hi ha sumat la maduresa ben entesa que el converteix en imparable. Som-hi.
