Oksana a dalt del cel / Nastase baixa a l’infern
Oksana a dalt del cel
Durant dotze anys, quan era jove, vaig anar a pràcticament totes les òperes que feien al Liceu. A partir de l’incendi, en canvi, només hi trec el cap quan hi ha un espectacle que em crida l’atenció. Això passa un o dos cops per temporada. Mai, ni aleshores ni ara, no havia vist una dona que dirigís l’orquestra. És més, tampoc no n’havia fet plat. Dimecres em vaig posar corbata per anar a gaudir d’una funció de L’holandès errant. Al capdavant de l’orquestra hi havia la ucraïnesa Oksana Lyniv, que debutava a la Rambla amb aquest Wagner sobre la infidelitat. Al programa de mà la directora explica que hi ha tan poques dones directores perquè no hi ha gaires models a seguir i perquè “per a les dones és difícil superar l’escepticisme de l’entorn i avançar cap a l’objectiu, i més quan no tenen cap tipus de suport”. Afegeix que dues de les virtuts imprescindibles per dirigir una orquestra són el lideratge i tenir un caràcter fort, que són dues característiques que l’estereotip ha encasellat en els homes.
Igual que mai no havia vist, al Liceu, una dona amb la batuta a la mà, tampoc no havia vist una persona tan jove dirigint una òpera. Segurament per l’energia i la il·lusió que donen els 39 anys, i per la necessitat d’haver de demostrar, Oksana Lyniv va dirigir les dues hores i mitja -seguides, sense entreacte- pràcticament com si ballés. Movia els braços amb una gestualitat arrodonida, les mans com una ballarina. Espectacular i efectiva. L’orquestra va sonar tan bé com als discos. De fet, la millor ovació de la nit no va ser per als cantants sinó per a ella i l’orquestra. Una feina excel·lent en una òpera on la protagonista, Senta, s’ha de casar i jurar fidelitat eterna a l’holandès perquè l’hi mana el pare d’ella, que s’encega pels diners del gendre. I aleshores li etziba: “Si has estat obedient al pare, també seràs fidel al marit”. Pim, pam, Wagner.
Nastase baixa a l’infern
Quan jo era petit, els tenistes encara feien deixades. No ho basaven tot en la força del braç. Als anys setanta la musculatura no era tan determinant com el joc de canell i els recargolats efectes màgics. Ilie Nastase era, en aquest sentit, el rei de la fantasia. No només el seu joc era divertit sinó que era el pallasso de les pistes. Feia ganyotes, gesticulava i, l’any que Cruyff va fitxar pel Barça, l’elegant tenista va tocar el cel esportiu: va guanyar a Roland Garros i va ser el número 1 del món. Avui, amb 70 anys, Nastase ja no fa cap gràcia i, de moment, no podrà entrar a cap pista on es jugui un campionat organitzat per la Federació Internacional de Tenis (ITF). El motiu? Com a seleccionador romanès va ser expulsat de la pista per no parar de protestar en un partit de la Copa Federació. Mentre sortia de la pista, en lloc de retractar-se i comportar-se, Nastase va dir “meuques” a l’entrenadora britànica i a la jugadora rival, Johanna Konta. Després, en negar-se a sortir del recinte, el van haver de treure entre sis membres de seguretat. La història feia dies que durava. A la roda de premsa de presentació de l’eliminatòria ja havia tingut un episodi d’assetjament amb la seleccionadora britànica. Nastase la va envoltar amb el braç i, davant de tothom, li va preguntar el seu número d’habitació a l’hotel. Fet i fet, la ITF ja li havia obert un expedient per ús de llenguatge ofensiu i discriminatori quan, també amb un micròfon a la boca, va opinar sobre l’embaràs de la tenista Serena Williams. “Ja veurem de quin color serà el seu fill. De xocolata amb llet?” El mascle alfa ha deixat la raqueta però continua anant, tot el dia, amb el mànec a la mà. Un depredador autèntic. A vegades fotem pena. I em reca que els ídols d’infantesa acabin convertint-se en ninots.
