Aguantar-se com Bardem / Una llibreria que tanca

Aguantar-se com Bardem

Jordi Basté, amb aquesta tàctica tan seva del com qui no vol la cosa, que sembla que ja ha acabat l’entrevista i aleshores, d’aquella manera que passa per innocent i improvisada, et clava la pregunta que porta setmanes esperant fer-te, li va demanar a l’actor Javier Bardem sobre el procés. Bardem havia anat a RAC1 per parlar del documental -molt recomanable- de Bigas Luna sobre Bigas Luna i s’ha trobat convertit, per la sinceritat de la seva última resposta, en diana dels articulistes obtusos i de la legió de tuitaires catalanòfobs. Bardem va dir que és fonamental que una societat decideixi el seu futur. I que un espanyol -no català- amb repercussió pública digui que està a favor del referèndum es veu que és pecat mortal. Per què Bardem diu el que diu, allà on tants altres callen? Perquè té principis i la vida resolta. Ell està per damunt del safareig de les xarxes, dels insults dels intolerants, i té una independència, espiritual i econòmica, que li permet dir el que pensa, sense càlculs ni interessos. Per això explica que hem de poder votar i es queda tan tranquil. No espera subvencions ni contractes per actuar al teatre de Valladolid per a la festa major. D’altres callen perquè les necessitats de la butxaca matisen els principis. Del que va dir Javier Bardem sobre Catalunya em va interessar la segona part de la reflexió. Sobre el resultat d’aquest referèndum, va dir: “Si una majoria diu que sí, com són les eleccions en democràcia, ens haurem d’aguantar”. Textualment va dir: “ Habrá que apechugar con eso ”. La frase denota clarament que ell no voldria que Catalunya se separés d’Espanya però ho diu d’una manera elegant i, sobretot, profundament democràtica. Magnífica definició. La democràcia deu ser això, aguantar-se quan no guanyen els teus.

Una llibreria que tanca

Quan tanca un cinema, un teatre o una llibreria, escapcem un tros de la nostra vida. Ens calen, per a la nutrició emocional i intel·lectual, aquests centres aspersors que irriguen cultura. A Londres, 187 anys després que la Samuel French Theatre Bookshop aixequés les persianes, ha anunciat que tancarà definitivament al mes d’abril. La cantonada de grans finestrals, emmarcats amb fusta negra, continuarà envernissada fins a l’últim dia com si hi hagués d’entrar la reina. Això sí, deixarà la seva ubicació actual a Fitzroy Street i es passarà a la venda per internet. De fet, la major part del seus llibres, especialitzats en teatre, ja els venen online. Quan tanca una llibreria acostumem a maleir la manera com baixen les vendes de llibres. Automàticament, ens consolem pensant que és obra de la pirateria i de la nova competència inesperada: l’obsessió per les sèries de televisió i l’addicció a les xarxes socials, a través del telèfon o la tauleta, quan ens asseiem al sofà. A vegades, però, les coses tenen raons humanes o econòmiques que ho expliquen. L’ARA ha publicat casos de llibreries que tanquen per jubilació dels amos o colmados històrics que pleguen perquè els apugen el lloguer. Al final, és un negoci i han de sortir els números. A la Samuel French Theatre Bookshop ja no els quadren els balanços. Els han apujat el lloguer més d’un 200% en cinc anys i no venen prou llibres per pagar la cantonada i els vint treballadors, sempre afables i entesos, que encara hi ha. Els llocs on hem estat, sigui a prop de casa o a l’estranger, són una mica nostres per sempre més. Si tanca una llibreria, per més greu que ens sàpiga, també ens haurem d’aguantar, com diria en Bardem. I haurem de brindar quan se n’obren de noves, que això a Catalunya també està passant. I, després de brindar, anar-hi.