El diner no té por del procés / I qui jutja el jutge?
El diner no té por del procés
En l’inventari d’idees per espantar-nos i frenar l’independentisme, un argument molt repetit consistia a dir que ningú no voldria invertir a Catalunya. El raonament, sovint basat en dades parcials o descontextualitzades, deia que la indústria estrangera fugiria i que les grans empreses no s’hi voldrien instal·lar. El motiu, sempre el mateix: la por. Qui invertiria en un indret que genera incertesa de futur? El diner és poruc, ens deien des de tres partits diferents en la processó de campanyes electorals que hem viscut. I, al capdavall, per més estelades que tinguessis al balcó, no podies deixar de pensar que potser tenien una mica de raó. De fet, tindria més sentit aquesta conseqüència econòmica que les cabòries de García-Margallo, que ens amenaçava de vagar eternament per l’espai sideral. Però vet aquí que no hi ha setmana que no llegim una notícia sobre una gran multinacional que ha triat Catalunya per instal·lar-s’hi. El pol d’atracció de Barcelona és molt gran, no només per als turistes. Els inversors no s’espanten per posar aquí els seus grans magatzems del sud d’Europa, com el d’Amazon, per citar només el cas més espectacular. Ahir mateix llegíem un anunci de la Generalitat que, basant-se en un document del ministeri d’Economia, deia que “a Catalunya hi ha el 60% de les empreses nord-americanes, el 62% de les franceses i el 61% de les alemanyes amb seu a l’Estat”. El diner, doncs, ja no té por. Es tracta d’una gran victòria (o de la derrota total si es pensen que vénen aquí perquè mai no sortirem d’Espanya). En qualsevol cas, la paradoxa és que la inversió que cau és la de l’Estat. Ahir la denúncia de la Cambra de Comerç va ser molt clara: el 2015 va ser el pitjor any d’inversió de l’Estat a Catalunya en dues dècades. Ja sabem qui és que té por.
I qui jutja el jutge?
Un home condemnat a 26 anys de presó per una violació comesa l’octubre del 2002 aprofita un permís per segrestar, violar i intentar matar una altra dona. Actua amb el mateix modus operandi de fa catorze anys i, fins i tot, repeteix l’escenari. La víctima, però, pot avisar per telèfon i la policia deté el fugitiu en menys de 24 hores. Aquests són els fets. A partir d’aquí, adjectivacions, relats i debats mentre la víctima malda per salvar la vida. D’entrada es posa el focus sobre el subdirector general de Rehabilitació, el director general de Presons i el conseller de Justícia per haver deixat sortir algú que ha complert dues terceres parts de la condemna. Després transcendeix que la jutge de vigilància penitenciària va denegar el permís de sortida fins a tretze vegades. Però el reu presentava recurs a l’Audiència i, allà, li van donar un primer permís de tres dies. Anava a dormir a casa de la mare i, quan tocava, tornava a la presó. Al tercer permís, però, va violar una altra dona i la va apunyalar sis vegades al coll. No és el primer cas d’un violador que aprofita un permís per reincidir. Malauradament, tampoc serà l’últim. Malgrat això, entenc la cadena presó-reinserció-rehabilitació-permís quan toqui, sigui per a la pena que sigui. Confio en les lleis de què ens hem dotat i confio, bàsicament, en les persones que les interpreten. Ara bé, si se sap que un 6% dels condemnats per delictes sexuals reincideixen, cal filar més prim en cada cas. Els magistrats de la secció 21 de l’Audiència Provincial de Barcelona que li van concedir el permís per unanimitat es van equivocar. I, a sobre, s’espolsen les puces dient que “res no és fiable, i més quan es tracta de comportaments humans”. ¿Ningú no els passarà factura? ¿Ningú no jutjarà els jutges?
