17/08/2017

El dit que assenyalava Amèrica

3 min
El dit que assenyalava Amèrica

La mort de JPB va arribar just a temps. El que mai no va comptar és que seria assassinat. Per més enemics que tingués i per més enveja que despertés a dreta i esquerra, no havia considerat que un matí, a casa seva, el podrien enverinar. Sabia que, de cop i volta, no era un personatge ni estimat ni popular. Era una mala època per presidir un banc que havia hagut de ser rescatat, per tenir una amant que podia ser la seva neta, per tenir la família mosca i per tenir tants milers de clients enfadats, enganxats amb les accions preferents, que s’agrupaven en associacions per tenir més força a l’hora d’interposar una demanda col·lectiva contra el banc. Ell, que posava i treia consellers del govern, que patrocinava equips de futbol i que pagava rehabilitacions de catedrals a través de la seva fundació, va pensar que era Déu. I quan et penses que ets intocable i que amb un cotxe blindat i tres guardaespatlles en tindràs prou per anar pel món sense una esgarrapada, la vida et posa a lloc. En el seu cas, va ser la mort qui el va retornar a la humilitat definitiva.

La premsa va parlar d’una aturada cardiorespiratòria mentre feia peses al gimnàs de casa. La versió oficial va ser publicada fil per randa per tots els mitjans de comunicació on el seu banc s’anunciava cada diumenge a pàgina sencera. La fiscalia, per exprés desig de la família, no va entrar a investigar, la policia va mirar cap a una altra banda i JPB va ser enterrat, en cerimònia íntima de dues mil persones i quatre llàgrimes, sense que li haguessin practicat l’autòpsia. Ell, si hagués pogut triar, s’hauria estimat més que l’haguessin obert en canal per escatir les causes de la mort i, a partir d’aquí, buscar les pistes necessàries fins a arribar a trobar qui li havia posat figuera del diable a l’esmorzar. Si hagués pogut declarar, hauria dit que havia trobat que aquell suc de taronja no tenia el gust habitual. Per una vegada en més de seixanta anys, però, no tenia ni veu ni vot.

La mort li va arribar a temps -sostenia de ràdio en ràdio un analista financer-, perquè el banquer no hauria suportat veure que el seu bon nom s’esfondrava com un castell de cartes. Després d’ell hauria arrossegat tot el banc, assegurava l’expert. Corria la brama que la justícia ho tenia tot enllestit per enviar-li la Guàrdia Civil i retirar-lo de la circulació. El comentari de la jutge -textual, però fet en petit comitè- era que, amb tota la documentació i les proves que tenia, podia embolicar dues vegades l’estàtua de Colom. De fet, l’estafa de JPB també assenyalava Amèrica. A partir d’aquell moment, però, les irregularitats per la compra d’un banc sud-americà ja van quedar en paper mullat. La justícia va arxivar l’expedient i, després de les absoltes del banquer més influent del país, ja no se’n va tornar a cantar ni gall ni gallina.

Un any després de beure’s el suc, la família té el control del banc, l’amant viu amb un futbolista de l’equip de futbol que patrocinava i milers d’estudiants brillants de tot el país opten a guanyar una beca JPB. El premi és poder estudiar tota la carrera -matrícula i pis pagat- a la London School of Economics.

stats