01/08/2017

Aquell ritual íntim

3 min
Aquell ritual íntim

A l’Ester li agrada anar de viatge. La destinació, en el seu cas, és el menys important. Li encanta arribar a lloc, localitzar l’hotel, trobar el número de la porta de la seva habitació, entrar-hi i, per sobre de tot, posar l’equipatge al damunt del cobrellit. L’Ester -casada, autònoma i amb les ungles ben pintades- fa hores que només desitja una cosa: obrir la maleta. És una Rowenta de quatre rodetes amb un adhesiu de la llibreria Strand que va agafar pensant-se que era de promoció. Fins avui no ha explicat mai a ningú per què es deleix per aquell ritual íntim, que la il·lusiona en qualsevol punta de món.

Aquesta primavera l’Ester ha anat a Londres. L’excusa ha estat fer una escapada de cap de setmana per veure l’exposició de David Hockney a la Tate Modern. La veritat és, però, que hi ha anat perquè té un record entranyable de les altres tres vegades que, sent ja mare, ha passejat per la ciutat que li sembla la millor del món. En la primera ocasió va plorar. En la segona va riure. En el tercer viatge, sempre en un tres estrelles de parets de paper pintat al nord dels Kensington Gardens, la sorpresa d’obrir la maleta es va convertir en un dels seus dies més feliços. Un matí d’aquells com potser només n’hi ha quatre o cinc a la vida.

El fill de l’Ester, des de ben petit, té el costum d’amagar-li alguna cosa a la maleta cada vegada que ella se’n va de viatge. El nen -no desvelarem ara i aquí la identitat d’un menor- encara no tenia set anys que va entrar a l’habitació dels pares, va veure la maleta feta, a punt de tancar, i va córrer a entaforar un dibuix amb una noteta enmig de dos sostenidors. Quan l’Ester va ser a Londres i va posar la roba a l’armari, va aparèixer el dibuix d’un avió amb un escrit, amb un color per a cada lletra, que deia: “Torna aviat, t’estimo molt”. El detall del fill va agafar la mare amb la guàrdia baixa i, durant una hora llarga, no va parar de somicar als peus del llit. A partir d’aquell dia, la imaginació del nen no va faltar mai a la cita. A cada viatge, una sorpresa. L’Ester mai no sabia què es trobaria, però, així que es quedava sola a l’habitació, els seus dits passaven el codi de seguretat amb pressa per desvelar el secret. La segona vegada que va ser a Londres, per anar a veure dos musicals en tres dies amb la seva millor amiga, el nen ja estava a punt de fer-ne onze i li va preparar un muntatge que la va fer riure. Havia agafat dues pàgines d’un diari i, al damunt de les fotografies, hi havia dibuixat uns globus en què feia que els protagonistes parlessin de coses d’ella i de la seva família. La historieta tenia gràcia, va pensar la mare, que, malgrat tot, maldava per ser objectiva. En el tercer viatge a Londres, parada i fonda abans d’agafar el tren fins a Escòcia, el seu fill va saber trasbalsar-la. Li havia comprat un llibre. No era una novel·la qualsevol. Li havia amagat El petó de Glasgow a la roba interior i li havia escrit una dedicatòria que ella no va trigar a aprendre’s de memòria: “ Mama és la primera paraula que vaig dir i l’última que oblidaré”. Fins avui, el noi no ha explicat a ningú que ho va treure d’una pàgina de dedicatòries per al Dia de la Mare.

stats