23/04/2011

El bon consell de l'Espinàs

2 min
Josep M. Espinàs, a peu dret, repartint converses i llibres el Sant Jordi del 2007, l'any de les Relacions particulars.

L'àvia Dolors em va deixar com a herència tots els llibres de l'Espinàs. De fet, me'ls va tornar, perquè jo, cada any, n'hi havia regalat un per Sant Jordi. Era la nostra tradició. A part de la rosa i dos petons, sempre li duia un llibre de l'Espinàs que li comprava en una llibreria del barri. Vaig començar dedicant-li les transcripcions de les magnífiques entrevistes del programa Identitats , de TV3. Després, vaig continuar pels seus viatges a peu, per indrets més o menys remots. Aquella dèria compartida per l'Espinàs, adquirida per la lectura diària de la seva columna a la contraportada de l' Avui , em va anar permetent descobrir el personatge. L'estil, el punt de vista, la mirada singular, l'adjectiu sorprenent, els girs del llenguatge… A l'hora de fer la tesina doctoral de periodisme vaig comparar els articles de Carles Soldevila del 1929 a La Publicitat amb els de Josep M. Espinàs el 1992, dos moments de transformació i rellançament de Barcelona.

De mica en mica, i salvant les distàncies, l'empremta de l'Espinàs va anar solcant el meu camí professional. Poder-lo entrevistar, cada any, a El món a RAC 1, va ser un repte per mirar d'estar a l'altura d'algú a qui admires tant. Només la mirada d'aprovació de la seva sòcia i editora Isabel Martí ( It's a bell , La Campana) m'indicava que no li havíem fet una entrevista d'esma. Un dia, per antena, l'Espinàs va explicar un secret després de tantes dècades de Sant Jordi signant llibres de paradeta en paradeta. Explicava que ell firmava assegut, però que a l'hora de lliurar el llibre ja dedicat al comprador, per educació, tenia el costum d'aixecar-se i encaixar la mà del lector. Es va adonar, però, que si en un dia feia centenars de vegades, potser un miler, aquell gest, els seus genolls i les seves cames, havent dinat, ja feien figa. Solució? A partir d'aleshores l'Espinàs tenia el costum de signar sempre sense seure i passar-se el dia de Sant Jordi dret.

Mai vaig imaginar-me que, com l'Espinàs, un dia una novel·la meva guanyaria el premi Sant Jordi. Mai vaig pensar -encara menys- que, per Sant Jordi de l'any passat, hauria de dedicar un llibre cada vint segons des de les onze del matí fins a les vuit del vespre. Vaig pensar en ell. M'hauria agradat aixecar-me a petonejar cada lector, en agraïment. Però em vaig quedar assegut durant tot el dia. No per descortesia, sinó per preservar els meus genolls de vidre i per fer cas a l'Espinàs. Fins ara, m'ha anat molt bé seguir el seu camí.

stats