La bona gent / El desert d’Oasis
La bona gent
Em va costar creure el que veia. L’escena va succeir dilluns passat, poc abans de les sis de la tarda, al tram alt de la Via Augusta. L’enfilall de cotxes que entrem a Barcelona a través dels túnels de Vallvidrera (un altre dia parlarem del preu del peatge) s’han d’aturar inevitablement al semàfor vermell a l’alçada de Doctor Roux. Aquella cruïlla ha passat a ser -amb permís d’algun traçut malabarista argentí que li vol pispar el tram- propietat d’un home gran, prim, sec, recremat pel sol, desdentegat i amb un gep que fa de mal mirar. A partir d’ara li direm el venedor de mocadors de paper. Els qui ens aturem sovint en aquell semàfor sabem qui és. El venedor de mocadors de paper passeja entre carrils, sense tustar mai els vidre dels cotxes que fan caravana. Uns conductors dissimulen, d’altres fan veure que canvien d’emissora, ara es porta mirar el mòbil... Ignorar-lo i convertir-lo en invisible és més ofensiu que no comprar-li clínexs. Dilluns, però, vaig contemplar una escena més escabrosa. En veure que els cotxes no arrencaven ni amb el semàfor en verd, vaig adonar-me que hi havia dos nois que baixaven d’un Seat Ibiza negre, un per cada banda, deixaven la porta i, amb dos bots, saltaven els tres carrils per espantar el venedor de mocadors de paper. No semblava que hagués passat res. Jo tenia massa cotxes al davant per descobrir qui havia provocat a qui. Però els dos nois, amb gorra de visera, va semblar que anessin a escalfar el venedor ambulant. Aleshores, un vianant d’uns trenta tocats, amb aspecte de Pablo Iglesias però vestit amb americana, va aparèixer per protegir el venedor de mocadors i, plantant-los cara, va aconseguir que els dos nois tornessin al cotxe i arrenquessin a tot estrop. Volia mirar-los la matrícula, però els vaig perdre Calvet avall sense poder-m’hi acostar prou. A falta de més dades, volia fer un elogi de la bona gent disposada a jugar-se-la per defensar els altres.
El desert d’Oasis
A la Gran Bretanya, a part de les eleccions, passen més coses que també ens poden fer rumiar sobre la condició humana i el segle en què vivim. Noel Gallagher, guitarrista d’Oasis fins que es va enfadar amb el seu germà Liam i va deixar aquest grup musical, resulta que és un gran supporter del Manchester City i surt ara als diaris perquè ha dit una gracieta -o ell s’ha pensat que ho era- que tothom ha considerat que era digna de ser publicada a les pàgines del gossip i no a la de successos. Per professar el seus amor als colors del City -un blau cel poc guanyador, per cert- i per demostrar l’admiració cap a un futbolista espanyol del seu equip, Gallagher ha afirmat: “Deixaria que la meva dona tingués sexe amb David Silva”. Potser Gallagher té molta devoció cap a l’extraordinari jugador canari, i li està molt agraït per les passades de gol que li pot fer al Kun Agüero, però demostra una absoluta falta de consideració i de valoració cap a la seva dona. Cap a totes les dones. Novament tractades com un objecte, com una possessió més, en aquest cas per part d’un líder del món del rock que té centenars de milers de seguidors al món. Potser el més greu és que la frase ja ni sorprèn ni escandalitza gairebé ningú. Els mitjans la reproduïm, i prou. La crítica o la denúncia per aquesta proposta indecent ens l’estalviem perquè ens conformem a publicar l’ocurrència i no anem més enllà. I no ens adonem que continuem perpetuant un model tronat, masclista, que de tan impregnat ja no distingim quan ens surt per la pell. La dona com a premi perquè se la pugui tirar qui decideixi el marit. I ella què hi diu? Per què no li deixava tocar la seva guitarra al David Silva? O conduir el seu cotxe? Potser també li agradaria. Com va dir algú que hi entenia, de fa massa segles, “no desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes, sinó sobre elles mateixes”.
