Publicitat
Publicitat

La casta i el vot invers / La botifarra teatral

La casta i el vot invers

Diumenge votarem. L’alcalde i prou. Els escrutinis, però, serviran per veure massa coses: si les enquestes toquen d’oïda, si Iglesias arrossega més vot populista que Rivera, si el PP paga la corrupció, si el PSOE continua en avançat estat de descomposició i, sobretot, si l’independentisme encara suma, o bé es desinfla tant com diuen (i volen), o bé continuen faltant els 300.000 vots que no trobarem fins que decideixin fer una llista única, que aglutini i que il·lusioni, per al 27-S. Mentre la miopia partidista no para de sumar diòptries, a partir de dilluns patirem d’anàlisis, interpretacions i, en alguns casos, d’autòpsies per a tots els gustos. Més que politòlegs potser caldrà algun forense per esbudellar els cadàvers polítics d’aquests comicis.

No recordo mai haver votat amb convicció, ni aquí ni enlloc. Potser tan sols els militants dels partits, els familiars dels qui van a les llistes i els convençuts de bona fe per alguna tendència, votaran amb gust i ganes el seu alcaldable. La resta agafarem la papereta calculant, com si juguéssim a la botifarra. En totes les eleccions de la vida, des de les de delegat de classe fins a les de president de l’escala, he votat al qui m’ha semblat menys dolent. Sovint he agafat la papereta per reducció, per descart de la competència. Votar aquell perquè no guanyi l’altre. Fer el vot útil, com el menys inútil de tots. Encara no m’ha arribat -també ho he de confessar- el dia que voti amb això que en diuen el nas tapat. Potser perquè el meu és vot invers, sovint miro les llistes des de l’últim nom fins al primer. Per exemple, l’últim de Ciutadans a l’Ajuntament de Barcelona és Fernando Martorell, el publicista, l’expresident de l’Espanyol de la corbata negra. El penúltim m’ha sorprès molt més: Eduardo de Delás de Ugarte. És a dir, el baró de Vilagaià, títol nobiliari des de Carles IV. Ep, per això no deu ser casta, oi?

La botifarra teatral

Rosa Maria Sardà és, amb majúscules, una de les nostres grans dives. Només una actriu com ella és capaç d’excel·lir en unes oscil·lacions teatrals que van des d’un drama de mocador i llàgrima a una actuació de nas vermell, ben apallassada. La Sardà, o t’encomana l’emoció o et contagia el riure. O et posa la pell de gallina o et fa cargolar per terra. Per més que pugui semblar que és tan bona que actua amb un cert aire de condescendència (com si digués estic fent un regal al públic perquè jo estaria millor a casa), sempre te la creus. Sempre ho fa bé. Mai no es queda en la superfície dels personatges sinó que va a l’entranya de cada paper. Li surt el text molt de dins, declama des de l’emoció i col·loca les frases -i els silencis- millor que cap altra de les nostres Xirgus. Em va agradar, doncs, que rebés el premi Max d’honor i que el seu discurs fos el moment d’una altra gala avorrida. La Sardà, amb la mala llet que sembla que gasti i amb un sentit de l’humor que se li escapa per tot arreu, va dir allò de: “Tinc un regal per als nostres governants, sense assenyalar-ne cap, ja m’agradaria personalitzar-lo però és un regal que poden compartir. És una cosa molt del meu país. Vull regalar-los, des d’aquí, una bona botifarra i que els aprofiti durant les vacances que tindran, i espero que siguin molt llargues”. La Sardà es va estar de fer la botifarra. En va tenir prou amb un dit acusador per aixecar el públic de la platea. El discurs no sorprèn venint d’una dona compromesa, conscient del context i que pot dir el que li roti. M’hauria agradat més, això sí, que disparés amb concreció i no amb aquest aspersor injust i populista. El que em sap greu és que cada gala del teatre i del cinema es parli més de la reivindicació de la nit que de les obres que cal anar a veure. Si els premiats amb una funció en cartell es dediquessin a promocionar la seva feina, ens vindrien més ganes d’anar al teatre.