Publicitat
Publicitat

LA BORSA O LA VIDA

El desempat Catalunya-Espanya / A Junqueras l'han deixat sol

El desempat Catalunya-Espanya

Marcel Proust va publicar, ara fa cent anys, Pel cantó de Swann , el primer dels set volums de A la recerca del temps perdut , el clàssic del segle XX que, siguem sincers, avui s'ha de tenir prou ganes, molt temps lliure i una certa pretensió essencialista per intentar llegir podent veure, posem per cas, una cursa del Vettel en dos canals alhora. Marcel és un jove parisenc que vol ser escriptor i que aprofita la nebulosa de l'endormiscament per recordar passatges de la seva infantesa que semblaven oblidats. Quin és el tema? La gestió del temps. La manera com encertar l'instant de fer les coses, saber esperar i dominar els moments són, segons Proust, unes de les claus de la vida. En aquest sentit, i després de tres-cents anys de fer la viu-viu dins d'Espanya, la pressa per fixar la data d'una consulta abans d'acabar el 2013, com si ens hi anés la vida, ens fa més mal que bé. La picabaralla política que se n'ha derivat entre els partits que estan pel dret a decidir és un espectacle que ens hauríem d'estalviar. És comprensible la temptació de voler marxar demà mateix, però potser és més intel·ligent aparcar l'oportunisme de partit, de curta volada, i preparar, per quan toqui, un país de primera. Precipitar el calendari em sembla contraproduent. No té sentit posar-nos, de cop i volta, una pressió absurda de caixa o faixa. La independència arribarà perquè la voluntat d'un poble acabarà sent imparable. Si no és en dos anys, serà en cinc, o en deu. En aquest sentit és molt encertat el nom que Francesc-Marc Àlvaro ha donat al seu nou blog: Diari de la desconnexió . A desconnexio.cat hi trobem les seves cròniques polítiques d'aquest procés que, trigui el que trigui, acabarà trencant els lligams amb Espanya. Mentrestant a Madrid, veient les nostres picabaralles de safareig, es freguen les mans.

A Junqueras l'han deixat sol

Ami tampoc no em va agradar que l'Oriol Junqueras, a Brussel·les, semblés que es penjava la medalla d'haver tret dos milions de persones al carrer i, menys encara, que amenacés d'aturar l'economia catalana -i de retop l'espanyola- durant una setmana. En les explicacions públiques posteriors, amb la Terribas i el Basté, vaig entendre millor els seus matisos i vaig arribar a convence'm que no havia estat la seva primera gran relliscada. L'advertiment tenia una argumentació i, sobretot, molta profunditat. Junqueras, que no té un pèl d'ingenu, sap que l'economia és un factor determinant en el procés. Sap que, fins als temps del Carod, la gent es feia independentista per la bandera. En els últims anys, de la sentència de l'Estatut ençà, hi hagut molts nous sobiranistes per la cartera. El dèficit fiscal, l'ofec econòmic i el maltractament constant en les inversions, han dut molta gent a estripar les cartes amb Espanya. La seva amenaça, però, se li va girar en contra. Pràcticament tothom que té una tribuna li va etzibar un retret. Ningú no el va defensar. Ni la patronal més engominada, ni la més decent, ni els que estan a favor del sí, ningú no va sortir a dir que s'havien de prendre seriosament aquelles paraules. Ni l'Artur Mas. El més important en una negociació és descobrir què està disposat a perdre l'altra part. A què pot arribar a renunciar. Després de l'amenaça de Junqueras, molts catalans s'han retratat davant d'Espanya. Han ensenyat que el seu sacrifici per Catalunya no passa per perdre-hi uns calés ni tan sols durant una setmana. Molta gent anònima ha dit que ella no hi estava disposada. Ha servit per saber els límits dels nostres anhels sobiranistes i perquè a Madrid s'adonin que aquí, per tenir un estat propi, la gent no està disposada a tot. A Madrid, doncs, novament respiren fondo.