05/08/2017

Un diumenge a Brooklyn

3 min
Un diumenge a Brooklyn

Arribar a una ciutat en diumenge és un cas pràctic de melangia. Si, a més a més, t’hi trasllades per anar-hi a viure i aterres en un món de silenci, de barris adormits i de persianes abaixades, tens la sensació que t’han enredat. Com si tothom s’hagués amagat, de cop i volta, per no haver-te de rebre. La gent que passeja, bada. Els cotxes -escassos- circulen a poc a poc i les hores passen, tranquil·les. El piano que s’escapa d’alguna finestra oberta acostuma a sonar trist, com a himne de benvinguda. Quan l’Alba Ramírez -vint anys i un fill de mesos- va sortir de la boca del metro i va treure el cap a Brooklyn, es va pensar que s’havia equivocat. No podia ser Nova York, allò. On era el brogit? On era la gent? Va deixar la maleta a terra i, posant-li la caputxa al nadó que tenia en braços, va fer una volta sobre els seus peus. Esperava veure gratacels en alguna banda i tampoc no els veia per enlloc. Havia fugit del seu país -de la guerra del seu marit- i arribava a una ciutat que s’havia imaginat lluminosa i, en canvi, d’entrada li semblava esquerpa. Però, arribats allà, només tenia una possibilitat. Fer el cor fort i avall que fa baixada. Si, contra l’opinió dels uns i els altres, havia estat prou valenta per separar-se, per agafar el nano, per arreglar papers i visats, per comprar els bitllets i, sense saber anglès, posar-se d’acord amb una família nord-americana, no es permetria entrar en una depressió per aquell estat d’excepció dominical.

Es va mirar d’orientar. Va caminar pel carrer 62 fins que, a la cantonada amb New Utrecht, va trobar el número de la casa que s’havia après de memòria, per no haver-lo d’escriure. Va trucar al timbre amb els nervis pel que hi hauria al darrere i amb el neguit per agradar al primer cop d’ull. La va rebre un gos negre, juganer, que la va ensumar fins al genoll. Al darrere, un matrimoni que xampurrejava l’espanyol millor que no es pensava. Al primer delaguard, la van ajudar a pujar les escales. Ella li va agafar el fill del coll, ell li va entrar la maleta. La van fer seure a la cuina i, abans de treure’s l’abric, ja li havien donat un vas d’aigua. Li va agradar que les condicions estiguessin clares des del primer dia. Viuria en una habitació a sota terra, al costat d’un garatge per a tres cotxes i una moto. No tenien ventilació, la claror de l’ull de bou era escassa però li havien fet un lavabo nou. Treballaria sis dies a la setmana. Netejar, cuinar i el que calgués. L’Alba tenia una missió: sortir-se’n. No era el Somni Americà. Era la seva vida, només en tenia una i tiraria endavant, fos com fos. Va dir que sí.

L’endemà, dilluns, la ciutat es va començar a moure. Tres dècades després, sempre rentant i planxant per a la mateixa família -ara ja tan sols cinc dies a la setmana-, l’Alba compta els anys que li falten per a la jubilació. El seu fill, amb la doble nacionalitat, treballa d’infermer en un hospital a Manhattan. Pren la pressió, posa catèters, reparteix píndoles, fa llits, punxa paners i, quan convé, canvia bolquers. De tant en tant, es comunica amb el seu pare per Skype. Al Salvador, des del 1981, no hi ha tornat mai més.

stats