16/12/2011

Els editors / Els intocables

3 min
Josep M. Soler, pare abat de Montserrat.

Els editors

Ester Pujol, la directora literària del Grup 62, em va convidar al sopar del Gremi d'Editors que es va fer a la Llotja de Mar. Des d'una taula molt agradable, amb escriptors com Ramon Solsona, Sílvia Soler, Jordi Cornudella o Màrius Carol, vam escoltar amb atenció algunes dades que desconeixíem i que, des del modest cau dels creadors, ens van interessar. Xavier Mallafré, el nou president dels editors catalans, que en un sol any ha donat un bon impuls al gremi, va deixar anar algunes d'aquestes xifres en el seu parlament. Dos de cada tres euros que ingressen els editors catalans es produeixen fora de Catalunya. El 50% de la creativitat editorial del sector del llibre de tot l'Estat es genera a Catalunya. 1.500 de 3.000 milions. El negoci editorial és un dels 13 clústers de l'economia catalana. La llengua catalana és la vint-i-dosena llengua literària més traduïda al món. A Catalunya, el 60% dels llibres es venen en llibreries mentre que en altres comunitats autònomes la xifra baixa al 40%. Dels 10 grups editorials més importants del món, 8 són europeus, 2 formen part del Gremi d'Editors i un té la seu a Barcelona (el senyor Lara, però, no era al sopar). Catalunya, sent el 95è espai de població mundial, és l'onzena potència creativa editorial del món. I, el més curiós del que vaig descobrir, les Publicacions de l'Abadia de Montserrat són els editors que, sense interrupció, fa més anys, i més segles, que imprimeixen llibres a tot el continent europeu. En el seu discurs, més enllà de les xifres de got mig ple, Mallafré va escriure una frase que em va fer pensar: "La lectura m'ha ajudat a assumir millor la mort dels éssers que estimo". Més enllà del bagatge cultural o de l'oci, la lectura com a inversió de vida. Ben vist.

Els intocables

La història de sempre. Un càrrec, amb molt poder, es pensa que és intocable i que les pot fer de l'alçada d'un campanar perquè mai ningú no els pescarà. L'espiral de perversió sol créixer a mesura que no els enxampen. Luis Roldán va falsificar el seu currículum fins que va arribar a manar a la Guàrdia Civil. Allà, amb el Rafael Vera, van repartir-se els fons reservats com van voler, que per això eren reservats. Tots dos van passar per la presó però els diners no els hem vist mai més. Mario Conde, des del talaiot de Banesto, també es va creure immune. Fèlix Millet, amb l'escut del Palau de la Música, l'honor del seu cognom i bons padrins polítics i mediàtics, va buidar la caixa i encara és hora que el jutgin. Urdangarin ni tan sols està imputat, té tota la presumpció d'innocència, però quan el rei t'ha repudiat i, sobretot, quan al museu de cera treuen el duc de Palma de la família reial i el recol·loquen amb els esportistes, ja tens una sentència molt pitjor que la pena de telenotícies. Hi ha hagut mitjans que han esperat que el rei donés permís per posar el dit a l'ull a l'Iñaki. D'altres ja fa dies que fan periodisme. Ahir mateix publicaven que Urdangarin va facturar 144.000 euros a la candidatura de Madrid 2016 per "ajudar a perfilar el lema". No és delicte, però és molt car. I fa pudor. Aquest esport nacional, de com més amunt penja el xoriço més protegit se sent, no és una exclusiva catalana, ni espanyola. A Israel, l'expresident Moshe Katsav acaba d'ingressar a la presó -i s'hi tirarà set anys- per una violació. Jacques Chirac, ahir mateix, va ser declarat culpable en el cas dels llocs de treball ficticis que encara arrossegava de quan era alcalde de París. Al final, se sabrà tot. Cauen com mosques. Tots poderosos. Curiosament, i no deu ser casualitat, tots homes…

stats