Publicitat
Publicitat

Els estius a Martha’s Vineyard

Aquella tarda va caminar per Fruit Street amb la maleta a la mà fins a arribar al Massachusetts General Hospital. Potser no pesava gaire però, als setanta tocats, una lliura sembla un quintar. La Helen va atansar-se al taulell d’informació per demanar on podia trobar el Mark Caldwell. Sense ni mirar-la als ulls, li van indicar la planta i l’habitació. Mentre s’acostava a visitar el seu germà gran, amb qui no es parlava des de feia quatre anys i mig, va pensar que els passadissos de pal·liatius sempre fan olor de febre i de pell de vell resseca. Va entrar sense trucar. La salutació d’ella va ser efusiva, com si mai no hagués passat res. Amb el fil de veu que li quedava, ell li va dir un hola que no va sonar. El Mark ja no semblava el Mark enèrgic que, d’ençà de la jubilació, tot el dia trescava pel jardí, podant, regant i traginant torretes. S’havia xuclat, només se li veien pòmuls i havia agafat el mateix aire esgrogueït de la mare quan va estar a l’última pregunta. Tenia una mirada entelada perduda cap al no-res, finestra enllà. Els vespres de Boston, vistos des de l’habitació, li semblaven tots iguals, tristos i encalmats. La vida de fora contrastava amb la mort que s’adonava que, dia a dia, ho tenyia tot a mesura que es feia fosc.

La Helen li parlava, com si res, mentre obria la maleta. Li va dir que ja havia passat massa temps, que s’adonava que els negocis no han d’estar per damunt de la família, que l’amor fraternal ha de ser prioritari, que s’havia acabat tanta tonteria, que per unes quantes accions no tenia sentit que... I que havia arribat l’hora de la reconciliació. De l’equipatge en va treure dos petits altaveus d’ordinador i els va posar a sobre de la tauleta de nit. Amb un cable, hi va endollar el mòbil i li va posar música.

Te’n recordes, Mark? Són les nocturnes de Chopin que ens tocava el pare quan érem petits. Quan tocava aquesta, després de sopar, era senyal que ens havíem de rentar les dents i havíem de pujar a dormir. Recordes, Mark, els estius a Martha’s Vineyard? Tu em vas ensenyar a nedar en aquelles platges. I no era fàcil amb les aigües remogudes. Però tu tenies paciència amb mi. Jugàvem i rèiem. Potser les millors estones de la vida són aquelles de la infantesa, no et sembla? Érem feliços. Tu corries molt. Quan fèiem curses per la sorra, no corries, volaves. El matí del trau... La mare sempre va dir que jo et vaig salvar la vida. Però exagerava. Jo vaig córrer com mai cap a casa, per avisar que havies caigut i t’havies obert el cap. Aquell estiu, i fins que vam començar el curs, vas anar amb un ull tapat i jo et llegia llibres. Ho recordes, Mark?

La Helen li va agafar la mà abans de dir-li la sort que havien tingut de ser fills de qui eren, i d’haver estat uns germans que, en els moments difícils, sempre s’havien tingut. El Mark va esbossar una ganyota d’assentiment. Quan el va tenir prou tou, afeblit i rendit, la Helen va treure un portafolis de la maleta. Li va acostar la tauleta amb rodetes, amb un vas amb dos dits d’aigua i la canyeta de la compassió. Li va posar un bolígraf blau entre els dits, li va plantar uns papers al davant i li va dir firma aquí. I ara aquí. On t’he posat la creueta amb llapis. Molt rebé. Tots els fulls. Tots, estimat germà.