Publicitat
Publicitat

A favor dels professors / En contra de PISA

A favor dels professors

L'informe PISA és un indicador de resultats. Un més, però arriba a fer riure que, tots plegats, l'interpretem com si fos paraula de Déu. Què té PISA que el fa tan llaminer per als mitjans de comunicació? El mateix que el medaller olímpic: que pots comparar el teu país amb seixanta-cinc més i veure on et situes a partir de tres paràmetres amb molt nom (matemàtiques, ciències i comprensió lectora) però avaluats amb un rigor qüestionable. Quina validesa té un examen que el nano respon sabent que no se'l puntua a ell? Creieu que s'hi mata prou? Tant se val. Quan surt l'informe PISA, quina pressa… Tots en fem portades i omplim hores de Telenotícies, aquí i arreu. Amb els resultats encara calents, la política, la comunitat educativa i l'opinió pública hi va a remolc, adotzenadament, durant tres dies. Tots tendim a dir el mateix, a fer les mateixes anàlisis i estirar-nos els cabells amb una mà o amb l'altra. La conclusió immediata després de veure els resultats, aquí, és sempre la mateixa: la solució passa per millorar la qualitat dels professors. Tot és perfectible, esclar que sí, però potser un 80% dels nostres professors -i tinc por de quedar-me curt- penquen, s'ho preparen, estan ben formats i saben transmetre els coneixements a la diversitat d'alumnes que tenen al davant. De professionals que s'arrepengen i es desmotiven sols n'hi ha a les aules, a les redaccions, als supermercats i a tot arreu. I aleshores ens surten amb l'exemple finlandès. Què té a veure un nen de Finlàndia amb un de Romania? I un català de quinze anys amb un barbamec coreà? De fet, es pot comparar el bagatge cultural d'un català, un romanès o un coreà de cinquanta anys? I el nivell de felicitat? I el pèndol entre disciplina i llibertat, és el mateix en tots aquests països? Per a personalitats i contextos tan diferents, serveix el mateix examen? A mi em sembla que no.

En contra de PISA

Cada país que participa a PISA aporta uns diners a l'OCDE. Cada estat, per decidir qui organitza les proves -qui les prepara, qui les fa, qui les corregeix i qui tabula els resultats-, s'organitza com vol. A Espanya, paradigma de la transparència, es fa un concurs públic. Per a les proves del 2012 s'hi van presentar quatre empreses i va guanyar Quota Research SA, una consultoria d'investigacions de mercat de Madrid. No cal entretenir-se a buscar qui en són els amos perquè la principal virtut de la seva oferta va ser una altra: dir que ells muntarien les proves per menys diners del que tocaria fer-ho. És el que se'n diu "una baixa temerària". Va ser la manera d'endur-se el concurs, però les conseqüències van ser molt clares. Als aplicadors, que són la gent que van als centres a fer els exàmens, i als correctors se'ls pagava pela amb deu. A canvi d'una misèria, esclar, ha baixat la qualitat i la motivació de les persones triades. Farien la prova a 21.500 alumnes de més de 700 centres de secundària diferents d'Espanya. A Catalunya tocaria fer-la a una trentena de centres. Però, com en altres comunitats, aquí es decideix ampliar la mostra i, pagant-ho el departament d'Ensenyament, s'ha arribat a fer la prova en 50 centres -públics i privats- de diferents indrets del país. Les proves, doncs, arriben a Madrid via OCDE, aquí es tradueixen, es tornen a enviar a Madrid perquè s'imprimeixin i, un cop fets els exàmens, es tornen a enviar a Madrid perquè es corregeixin. (En principi, s'ha vetllat perquè els correctors sabessin català.) Això sí, quan surten els resultats, el Instituto Nacional de Evaluación Educativa del Ministerio del Wert hi posa el segell i tot agafa una pàtina de rigor, seriositat i veneració que, amb tots els respectes, em sembla que tota aquesta martingala no es mereix.