Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

La flor del Tata té un nom

El líder visita el camp del cuer i guanya. El titular és així de fàcil per a un partit molt difícil. Una nit que comença amb un homenatge a Cardeñosa només podia ser un mal averany, i no sabíem quina mena de crisi ens obriria, si en forma de punxada al marcador o de punxada muscular al Messi que torna a ser de vidre. El Barça salta al camp del Betis amb poca intensitat sabent que l'Atlètic ha empatat al Madrigal i que per tant, passi el que passi, serà líder durant els quinze dies de l'aturada de la Lliga. Amb aquest coixí, l'equip s'aburgesa, no s'escapa de la pressió rival, es dedica més a reclamar faltetes que a jugar a futbol, fa les passades toves, remata sense cap fe i totes les pilotes dividides se l'endú l'equip que més ganes hi posa.

El Barça, en un altra primera mitja hora irreconeixible, només se salva, en aquest ordre, per Valdés, Bartra i Song. El porter del Barça, que en l'any del seu comiat està en el seu millor moment de tota la carrera, torna a salvar l'equip fent dues aturades impossibles en el xut de Molina i el remat de cap de Juan Carlos. La flor del Tata té un nom i es diu Víctor Valdés Arribas. Són molts partits seguits que, amb empat a zero, una mà o una cama de Valdés salven el Barça. Com va dir ahir Martino després del partit: "Tenim la sort que el Víctor jugui amb nosaltres fins al juny vinent".

El Barça sembla embussat, desorientat, grogui, i aleshores, coincidint amb l'entrada d'Iniesta per Messi i, apodícticament, desplaçant Cesc Fàbregas fins al davanter centre, arriba la mitja hora de partit i la primera jugada en què el Barça fa de Barça, amb una jugada reconeixible de toc i de control. Asserenats tots plegats, arriba una gran ocasió de Pedro, que s'equivoca en la vaselina, el primer gol de Neymar i el segon -golàs de crac- de Pedro. En tres minuts el Barça va passar d'anar amb la llengua a fora a sentenciar el partit.

Saber corregir

A la mitja part, novament, Gerardo Martino va demostrar que sap corregir errors: el Betis ja no va trobar espais, la seva pressió va ser estèril i el Barça va saber guanyar, reiteradament, l'esquena de la defensa bètica -tan de vidre com la musculatura de Leo Messi-. En un partit amb moltes semblances al criticadíssim format exhibit a Vallecas, el Barça va acabar amb la contundència d'equip gran: els tres davanters van marcar els quatre gols (definitivament el lloc de Cesc ha de ser davant, no cal que torni al mig del camp) i els dos laterals, Dani Alves i Montoya, van marxar a casa amb una assistència de gol cadascun. L'Atlètic del Cholo Simeone s'emporta tots els elogis; el Barça del Tata, tots els punts.