La gossa del Turó Park / La gossa del ministre
La gossa del Turó Park
Últim diumenge de juny. A quarts de vuit del vespre, els amos han tret els gossos a fer l’última passejada de la setmana pel Turó Park. Els jardins dissenyats abans de la guerra per Rubió i Tudurí, que entronquen la Diagonal més tocada i posada amb les botigues amb pretensions de Ganduxer, s’han convertit en un parc temàtic per als gossos de pis. Deslligats, l’aprofiten per jugar, per perseguir-se i per deixar la seva tifa allà on els vaga. A l’ombra d’una alzina, una mare i una filla que ronda els cinquanta xerren assegudes en un banc. No li fan cap cas a la seva gossa, una mena de Golden enfosquida que també sembla fugir del sol. Una altra dona, pintada i enjoiada, fa córrer el seu Milú negre darrere una pilota blava, d’un material adequat per a la dentadura canina. S’entreté a llançar-li la pilota i el gos, amb desfici servil, l’agafa amb la boca i la du a la mestressa, que, d’esma, repeteix la tirada. De cop i volta, però, la bola -de la mida d’una pilota de tenis- cau a la vora del Golden, que l’encaixa amb les dents. El Milú s’acosta per reclamar-li a la seva manera però no se’n surt. Ho prova, també, la mestressa enjoiada. Primer amb paraules; després, amb un gest agosarat. El Golden, però, aliè al sentit de la propietat i content amb la pilota a la boca, no té cap intenció de deixar-la anar. Mentrestant, les mestresses del Golden, xerra que xerraràs, no s’han adonat de la situació. Davant de l’enuig progressiu del Milú i sobretot de la senyora enjoiada, mare i filla alcen els ulls. Quan perceben el retret en la mirada de la senyora Milú li diuen a la seva gossa “Torna-li la pilota”. Ni cas. Elles li continuen parlant com si fos un nen. “Torna-li la pilota”, insisteixen amb poc èmfasi i sense cap èxit. Al final, la senyora Milú s’encara a la mare i la filla i els diu, sense voler fer cap broma, “Si se lo dicen en catalán quizá no les entiende”. Barcelona, 2015.
La gossa del ministre
Madrid, 2015. Mentre aquí estem de festa de Sant Joan, la diputada del PSOE Pilar Grande formula aquesta pregunta al ministre Jorge Fernández Díaz, tot mostrant-li una foto d’un Golden al Congrés. “Permeti’m que li presenti la Kira, una de les meves mascotes i membre de la família. Quan viatja la posem al portador d’animals, la facturem a la bodega de l’avió i paguem les taxes. ¿Pot garantir que vostè fa el mateix?” El tema és que el ministre de l’Interior fa viatjar la Lola en avió i la du al seu cotxe oficial. La Lola és la seva mascota. Els del Confidencial havien explicat el que havien vist: en arribar a l’església de la Concepción de Madrid amb el cotxe oficial, dos escortes del ministre baixaven amb aquest bichon maltès en braços, el duien fins a la vorera, el lligaven amb la corretja i li donaven al seu amo perquè pogués fer la passejada. L’estreta relació d’aquesta gossa de set anys amb el ministre no és nova. Ell mateix s’hi ha retratat per a una entrevista a l’Abc i, en una ocasió, a Antena 3, va dir que ell i la seva mascota s’estimaven molt. I va reblar-ho: “El gos és un ésser creat per a l’home. Hi ha gossos pigall, gossos de caça, gossos de falda...” Al Congrés, en canvi, no va respondre a la pregunta. Com sempre que hi ha un tema personal que l’incomoda, Fernández Díaz va fugir d’estudi. Va deixar passar el temps amb altres divagacions i, ja amb el torn de paraula exhaurit, va dir fent-se l’ofès: “Si aquest és el nivell de control del ministre, és per preocupar-se”. En això té raó. Amb Espanya fent tentines, potser l’últim problema és aquest. Però és evident que confondre els mitjans de l’Estat amb el caprici personal denota com actua el personatge. I així, mentre l’oposició es distreu amb la gosseta, el ministre ens ha colat, amb tots els ets i uts, la llei mordassa. La llei del morrió que mai no posaria al seu gos.
