Publicitat
Publicitat

La intel·ligència artificial / I el salvapàtries de guinyol

La intel·ligència artificial

Vet aquí un bon llibre per començar en aquest pont del Pilar. Apartat de ficció. El que no et mata et fa més fort. És la quarta part de la saga de Millennium, una novel·la que ja no ha escrit Stieg Larsson, que va morir d’un atac de cor el 2004, quan encara no havia publicat cap de les novel·les de la trilogia. Per continuar fent rajar la mamella d’un èxit que Larsson no va conèixer, va caldre buscar un autor amb grapa, que en copiés l’estil i que sabés donar continuïtat a Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist, el tàndem de hacker i periodista convertits en els detectius més famosos de les trames nòrdiques. L’encàrrec d’escriure aquesta quarta part, que podia ser un caramel enverinat, va recaure en un altre periodista, poc avesat a les novel·les negres, i que els aficionats al futbol coneixíem com a biògraf de Zlatan Ibrahimovic, un altre personatge de risc. El resultat és que David Lagercrantz ha superat l’experiment de forma brillant. Ha sabut calcar -i ho dic com un elogi- l’estil de Larsson: aquesta literatura de patacada, d’embolica que fa fort, sensacionalista segons com, més farcida de sentències punyents que de frases delicades. El mèrit és que no han passat ni cinc pàgines que, atrapat per l’acció, ja has oblidat que t’han canviat l’escriptor. El gran encert de Lagercrantz és, al meu entendre, la tria de la trama sobre la intel·ligència artificial i el paper de la NSA, l’Agència de Seguretat dels Estats Units, que cada dia controla i analitza més de vint milions de trucades i de correus electrònics. La pregunta és: ¿de què serveixen tants serveis d’intel·ligència si, després, els Estats Units triguen tres dies a reconèixer això que ells en diuen un error i que és un crim de guerra? Quants anys trigaran a explicar per què van bombardejar un hospital de Metges Sense Fronteres a l’Afganistan? Els 22 morts, malauradament, no són de ficció.

I el salvapàtries de guinyol

Vet aquí un altre llibre interessant per posar-se de mal humor en el Día de la Hispanidad. El trobareu a les lleixes de no-ficció i, per tant, el que ens hi explica l’autor hauria de ser la realitat crua i despullada. Es titula Valió la pena i l’escriu Jorge Dezcallar, el qui va ser director del Centre Nacional d’Intel·ligència en els anys de la majoria absoluta d’Aznar. Tan sols he fullejat en diagonal les memòries d’aquest diplomàtic convertit en el primer dels espies al servei de l’Estat, però sí que l’he escoltat a totes hores en la gira de mitjans de comunicació que ha fet aquesta setmana per Barcelona. El que explica sobre els dies posteriors a l’atemptat de l’11-M a Madrid és molt greu. Sabíem algunes coses del que va passar entre la matança dels trens i les eleccions de tres dies després. N’intuíem, també, unes quantes més, però amb les revelacions de Dezcallar -que tenen un deix de venjança- descobrim que encara ens quedàvem curts en les interpretacions malèvoles. En la jornada de reflexió, el portaveu de la Moncloa li exigia a Dezcallar, per ordre d’Aznar, que sortís a TVE i anunciés que el CNI no descartava l’autoria d’ETA. Dezcallar s’hi va negar. Dos dies després, amb els terroristes sospitosos ja detinguts, Aznar va manar manipular papers del CNI per demostrar que si el govern parlava d’ETA com a via d’investigació era, tan sols, perquè el servei d’intel·ligència els ho indicava. Aquest és el mateix Aznar que, onze anys després, encara fa la viu-viu. Aquest Aznar convertit en una mena de salvapàtries de guinyol que ara, a dos mesos de les eleccions, treu el nas per retreure-li a Rajoy els seus fracassos i es deixa veure per fer-nos d’espantall de la bruixa. Com si ens amenacés que si no fem bondat, ell pot tornar. Amb aquestes revelacions de Dezcallar, ja no. Queda tacat per sempre.