11/08/2017

La jove de la perla

3 min
La jove  de la perla

A Monsieur Rentz, un alsacià prejubilat de la banca, li agradava conduir per autopista. Agafava el carril d’acceleració a tres minuts de casa i enfilava cap a l’Haia, amb paciència, el dipòsit ple, un termos de cafè i música de Händel per anar fent via. Treia el nas a Luxemburg, esquinçava Bèlgica a 140 i, en sis hores, es plantava del centre d’Estrasburg a l’hotel de sempre, a tocar del Mauritshuis de l’Haia. Quan arribava, tenia el costum de sortir a estirar les cames. Com ho solien fer amb la Lucille, pocs dies abans de Cap d’Any. Antoine Rentz va pensar que qualsevol ciutat, vestida de Nadal, fa més festa si hi vas acompanyat, però en canvi, quan hi vas tot sol, t’agafa pel ganyot i t’arrossega per una tristesa irredempta.

L’endemà al matí, va ser dels primers a entrar al museu. Sabia, sense por d’equivocar-se, a quina sala trobaria el seu quadre. Caminava de pressa. Ni que fos durant uns segons, volia contemplar, ell sol, la jove de la perla. Només per als seus ulls. El seu moment. Amb la Lucille sempre havien dit que ella s’assemblava moltíssim a la noia de l’arracada gegant que havia dibuixat Vermeer. En alguna ocasió, de més joves, havien jugat a aconseguir, en fotografia, el mateix que Vermeer de Delft havia pintat quatre-cents anys enrere. La Lucille es posava una camisa blanca, es lligava un turbant blau, girava el coll cap a l’esquerra perquè es veiés bé la bola de l’arracada, abaixava discretament el mentó i obria els llavis insinuant les dents, com si anés a dir alguna cosa. L’Antoine, que havia enfosquit el fons i que li havia il·luminat la galta dreta, mirava pel visor de la Hasselblad i li donava indicacions. Ara obre més els ulls, no tan seriosa, una mica més. Ara sí. I quieta.

La fascinació per la jove -sensual, misteriosa i de gestos tranquils- va anar a més. Mentre el petit retrat d’un pam i mig va estar de gira lluny d’Holanda, l’Antoine i la Lucille es muntaven les vacances de Nadal en funció de la ruta de la jove de la perla. Un any van estar a San Francisco, un altre a Atlanta, van volar fins a Tòquio i, també en cotxe, van baixar fins a Bolonya. I sempre, quan eren davant seu, s’agafaven de la mà i tenien la sensació que la model era la Lucille. Per la llum del rostre, pels llavis, per la mirada pel damunt de l’espatlla. Era ella, pastada. Serena, seductora i fràgil.

El Nadal del 2014, quan el quadre va tornar a ser a l’Haia, l’Antoine, ja vidu, es va emocionar davant de la Lucille dibuixada i va prometre que hi tornaria cada any, com feien sempre tots dos junts. Hi ha parelles que tenen una cançó. Ells tindrien una pintura. Seria el seu homenatge. Seria retrobar-la cada Nadal. Hi va tornar el 2015 i, de nou, va maldar per ser el primer a entrar al Mauritshuis i poder estar amb ella. El Nadal del 2016, malgrat tot, tampoc no va faltar a la cita. Va agafar l’autopista, va agafar un termos més gran i no va posar música. L’endemà es va llevar tard i no va córrer per anar al museu. Quan va ser davant del quadre, li va dir a la Sophie, una antiga companya de la banca alsaciana que l’agafava de bracet, que trobava que tenia un aire a la jove de la perla.

stats