16/08/2017

La mudança de l’Eva pas a pas

3 min
La mudança de l’Eva  pas a pas

La mare va dir que el sopar era a taula i ella va entendre que era el moment de marxar de casa. Amb cinc paraules en va tenir prou per prendre una decisió vital. En aquell instant -“el sopar és a taula”- es va adonar que, en vint anys, havia sentit tantes vegades aquella cantarella calcada que ja en tenia prou. Tot d’una, l’Eva va obrir els ulls i va saber que la llibertat era fora de les parets que l’havien vist néixer i créixer. Fins aleshores mai no havia pensat que els horaris familiars i la seva vida no anaven sincronitzats. Havia estudiat dos anys de violí a Nova York i havia viscut en una residència amb vistes al Hudson on tothom entrava i sortia i endrapava i cardava quan li venia de gust. De cop, tornar a la casa dels pares i caure en la rutina d’anar a la taula i al llit al primer crit se li feia una muntanya. No hi havia marxa enrere. Va triar les paraules per comunicar-ho i les va trobar. Va buscar comprensió i la va tenir. Va buscar un pis a la Barceloneta i va aconseguir llogar un cop de puny de quaranta-cinc metres quadrats mal comptats. Li va costar més, en canvi, fer números i assegurar-se que entre el que es treia dels concerts del quartet de corda, els encàrrecs per publicitat i els sobresous de tanatori podria arribar a pagar els set-cents euros de la quota mensual. El dilema, per a l’Eva, va arribar en el moment de fer la mudança. Les tres piles -es queda aquí, ho llenço i m’ho emporto- no pesaven igual. S’enduia, per força, les coses justes. A la Barceloneta tampoc tindria on entaforar-les. Va agafar la roba necessària per anar tirant, el portàtil, l’equip de música, un test amb alfàbrega que caldria revifar, els dotze llibres imprescindibles que ja l’havien acompanyat als Estats Units, tres àlbums de fotos, els dos violins i un munt de partitures que, de tant assajar, ja estaven gastades i guixades. Al traster de casa hi va baixar els anoracs de la neu, les capses d’apunts de tota la seva vida escolar, els peluixos que havien quedat oblidats en un calaix de l’habitació i que, si mai tenia fills, li agradaria que heretessin. En una època, aquell lleonet de pell de préssec i l’os disfressat de conill havien estat suport i refugi en les hores de les pors. En aquelles estones, sempre fosques i massa llargues, els abraçava i els ensumava. Passats els anys, no se’n volia desprendre.

La pila del mig, la de les coses que duria al contenidor de la història, va obligar-la a un inventari inesperat. La sensació del mai més no l’havia tinguda fins aleshores. Reciclaria un vídeo, les medalles del voleibol aleví, els pòsters, un faristol coix, els pots de retoladors... Tot això rai. Li va costar, en canvi, desempallegar-se dels records. Sabia que, així que fos fora, la memòria triaria per ella. Esborraria, automàticament, bona part de les estones viscudes a casa i n’escolliria, tan sols, un parell per any. Temia, a més a més, que el temps anés garbellant, encara més, aquestes poques imatges que li quedaven fixades.

Després, va decidir no enyorar res i trucar als companys del quartet perquè l’ajudessin a fer la mudança. Quan van haver buidat l’habitació de l’Eva, els seus pares hi van posar una bicicleta estàtica i una cinta per no parar de caminar. Sempre endavant.

stats