Mataró, un peatge cap al mar

MataróRadiografia social de Mataró (pdf)

A LA PARET DE L’HABITACIÓ hi vaig tenir, durant molts anys, un mapa gegant de les comarques de Catalunya. Cada comarca, un color. La més grossa vaig decidir que era la Noguera. La més esquifida, el Garraf. ¿La que més em costava recordar-ne la capital? Les Garrigues. ¿La més estreta? El Maresme. Ho coneixia bé. Aquell vell pòster republicà el teníem penjat a la casa del Masnou, on havíem estiuejat tota la vida. A Mataró, tot i la proximitat, hi anàvem poc. Hi passàvem molt sovint, això sí, i ho maleíem perquè per anar a Caldetes o a Arenys en cotxe ens havíem d’empassar la caravana de la carretera que es feia per culpa dels semàfors d’una capital que no oficiava com a tal. La silueta de la comarca la determina decisivament. Poques vegades uns confins geogràfics limiten tant les possibilitats d’un territori. Els turons suaus del Montnegre, el Montcabrer i el sempre vigilant castell de Burriac, d’una banda, i el mar, de l’altra, deixen, enmig, un corredor massa estret per encabir-ho tot.

És, de fet, com si el Vallès Oriental l’empenyés cap a l’aigua i el Maresme es resistís a caure. Potser per això Mataró i tota la comarca s’aferren tossudament a la carretera de la costa (N-II) i a la via del tren, per no acabar de sucar els peus al Mediterrani. El nostre guia de la ciutat ha volgut, expressament, que comencem la visita des del port. A les deu del matí d’un laborable de sol i calma hi ha dotze persones estirades a la platja del Callao, alienes a les casetes de pescadors de postal indultades pel pas del temps. Pel carril bici del passeig del Port és un constant anar i venir de persones que fan esport. Els homes corren amb auriculars cap a la zona de varada de Ponent. Les dones -de dos en dos i amb la jaqueta del xandall lligada a la cintura- caminen o corren i enraonen. O enraonen i caminen i corren, no se sap ben bé. D’altres passegen el gos, deslligat, marcant-lo massa a distància i desoint una ordenança que no es compleix.

Espartac Peran Masafrets fa 43 anys que viu i dorm Mataró. En fa 17 que treballa a TV3 i els últims sis ens presenta, cada setmana, una població de Catalunya al programa Divendres. Acompanyat del Màrius Serra o de la doctora Folch ens ensenya paraules pròpies o la gastronomia típica del lloc, com seria la sípia amb pèsols de Mataró. Després de passar-se quatre dies en 250 poblacions del país, el periodista lamenta no haver-se apuntat coses de cadascun dels indrets visitats. A ell, però, que té al cap aquesta radiografia tan viva del país, avui li toca parlar de la seva ciutat. Estima tant Mataró que em recorda el Cyrano amb el seu nas. Sembla que ell sigui l’únic que en pugui veure els defectes. I no s’hi posa per poc. “Aquest port ens va costar cent anys fer-lo. Era una vella reivindicació de pescadors i peixaters. Havia de ser el port de la comarca i el port potent continua sent el d’Arenys. Aquí ens van dir que construirien mig port esportiu i mig port pesquer. I tampoc no és així”.

Al davant, certament, hi veig un port esportiu i prou. Amb el contradic i el far, com podria ser el del Masnou, el de Premià, el de Vilassar i així -talment fets amb motlle- podríem continuar nord enllà per aquesta comarca allargassada. “Entre el tren i la carretera, no hem sabut aprofitar mai el front marítim espectacular que tenim”, se’n dol l’Espartac, abans de demanar-nos que ens girem. Amb la Cristina Calderer, la fotògrafa que ens acompanyarà durant tres hores, l’obeïm. El que veiem, d’esquena al mar, encara li agrada menys: “Ho critico amb tot l’amor, que consti”. M’assenyala una xemeneia que és penyora i símbol de la gran indústria tèxtil que hi va haver a Mataró, en gènere de punt. Al costat, dos edificis amb pretensions de gratacels esguerren, per sempre, la primera línia de mar. En un d’aquests pisos m’explica que hi vivia en Peret; en l’altre, el Nacho Vidal. Palmas i pams. Rumba i marxa, l’orgull local. Al meu guia li fa ràbia que l’especulació s’hagi carregat, sense remei, l’ skyline mataroní, però també reconeix que la crisi va frenar que la bombolla immobiliària fes més malvestats.

Una enganxada de dits massiva

Passem per sota del mur -de carretera i via- pel renovat pas de Sant Agustí i ens endinsem en el Mataró de tota la vida. Hi ha gent, moviment i color. Una certa alegria malgrat l’enganxada de dits, massiva, profunda i dolorosa, que l’Espartac explica que ha significat l’ensulsiada de Caixa Laietana. En un tres i no res, els mataronins van passar de l’orgull de tenir una caixa d’estalvis pròpia, que sentien com a seva, a viure el seu gran drama: “No hi ha família que no l’hagin enfonsat amb les preferents. I jo m’hi incloc. Judicialment, de mica en mica, ens anem recuperant com podem”. A Mataró, certament, no hi queda cap rastre de cap rètol de Caixa Laietana. Ara tot és Bankia, i es nota com a la Fundació Iluro, a l’esquena de l’Ajuntament, han arrencat qualsevol vestigi de l’antiga seu central de la caixa del malson.

Als carrers del centre s’ensuma una elegància senyorial. La riera, convertida en Rambla i carrer principal, és la més ben resolta del Maresme. Perpendicular al mar ha estat, i és, l’artèria que irriga la ciutat cap a una banda i l’altra, i que marca la vida comercial. “Aquí -em diu el cicerone amb nostàlgia- hi havia una pastisseria de tota la vida. Cada vegada que el rei Joan Carles era per aquí, demanava croissants de Can Miracle”. Ara hi ha una franquícia d’In-Side, moda assequible. L’ensopiment se m’encomana quan veig la llibreria Robafaves, una de les millors que teníem al país, amb la persiana avall de manera sembla que definitiva. Malauradament, la societat cooperativa catalana limitada no se’n va sortir. Les cartes de bancs s’apilen ara més enllà del reixat del carrer Nou número 9. Fa molts dies que ningú no les recull. A la porta, encara hi queda el rètol de prohibit entrar-hi gelats. “El paper de la Robafaves ara se l’emporta la Llibreria Dòria, i Books, i una mica l’Abacus”. Tinc la sensació, passejant pel centre, que malgrat els 125.000 habitants, Mataró encara és un poble, encara tot se sap i els MTV (Mataró de tota la vida) es coneixen massa i es marquen de la vora.

De camí a la plaça Gran, en Peran es vanta que, a Mataró, van ser els primers en moltes coses. Per exemple, de convertir tot el centre de la localitat en zona de vianants. En aquell moment es va haver de lluitar perquè se salvessin la processó de plataners que donen color i oxigen a la ciutat. M’explica la història del Nil, un noi convertit en heroi perquè es va passar uns quants dies encadenat i penjat de l’arbre davant de l’església de Santa Maria perquè no el tallessin. I ho va aconseguir. Li pregunto en què més són pioners a Mataró. L’inventari és llarg i l’Espartac el recita amb excitació. “Les xeringades, creades aquí, ara són a tot arreu”. I la ruixada, en què es remullen 10.000 persones que ballen sota els aspersors, també és un invent mataroní que Tarragona ha sabut millorar. I el tren, no cal dir-ho. El primer tren de la península Ibèrica. El Barcelona-Mataró de Miquel Biada que l’indià empresari no va arribar a veure perquè, mesos abans de la inauguració el 1848, va morir d’una pneumònia agafada -se non è vero, è ben trovato - mentre vigilava, de nit, les obres de construcció. Veig que, de nou, surt aquell rampell del Cyrano de Bergerac en què, en l’últim acte, en el seu monòleg més crepuscular, es lamenta de la seva dissort: “Així m’ha anat en la vida, ser el que s’ho inventa tot i el que tothom oblida”.

Encara seguint amb la llista d’èxits locals, l’Espartac més irònic m’hi afegeix una nova fita: “Pensa que aquí vam tenir el primer peatge de pagament d’autopista de tot l’Estat”. I encara hi és. Li pregunto quina solució tenen els embussos del matí per anar a treballar a Barcelona. La plaça de les Glòries ha anat canviant de forma i de tortell però els problemes continuen. Es van crear les rondes (parlo ara de les de Barcelona, no les de Mataró) i el col·lapse perpetu no ha minvat. A vegades es triga una hora, a vegades una hora i mitja per anar de Mataró a TV3. “Solució? No n’hi ha. I t’ho dic jo, que vaig ser l’home del trànsit”. Abans de tornar cap a Barcelona, vull fer la ruta de Puig i Cadafalch. A part del magnífic i original Mercat del Rengle, i de la Casa Coll i Regàs, visitem Can Pinós, antiga botiga La Confianza, que el fabricant Francisco Colomer va encarregar a l’arquitecte modernista. Ara ja no hi venen només pasta eixuta i oli, però gràcies a la restauració de l’any 2000 la botiga del carrer de Santa Maria manté tot l’encant original. Xino-xano, també vull visitar una última joia recuperada: la Nau Gaudí, amb unes bigues de fusta de catàleg i un interior que cal visitar. A més, s’ha convertit en el contenidor magnífic de part de la col·lecció de pintura moderna del publicista Lluís Bassat. A canvi, penso, el creatiu podria fer alguna campanya per vendre millor una ciutat que té més atractius que no es pensen. “No hem estat prou referent. Hem estat una capital que no ha sabut fer de capital”, conclou l’Espartac. Ep, però tota aquesta crítica només la pot fer un MTV com ell.

RACONS

El port que no ha sigut capaç de dinamitzar la zona

Mataró té platges, té port, té un bon clima però també té, com tot el Maresme, la perenne barrera de la via del tren i de la carretera que els fa viure d’esquena a una realitat privilegiada. La ciutat s’articula més a partir de la riera que no de la sortida al mar. El port és ple de barques de vela i petites embarcacions per llogar o comprar. L’oferta d’oci nocturn, segons el meu guia, tampoc ha sabut dinamitzar la zona. Segurament ha faltat singularitzar-se, potser acomplexada pels encants d’Argentona, Arenys i Llavaneres.

Un mercat de Puig i Cadafalch en forma de vagó

De les obres d’un mataroní com Puig i Cadafalch, l’Espartac tria el Mercat del Rengle. L’arquitectura del petit mercat en forma de vagó, situat enmig de la plaça gran, és d’una bellesa excitant. Llàstima -ai, la crisi, ai la competència dels grans hípers- que hi ha massa parades tancades. La mare de l’Espartac, la Walki, era peixatera d’un altre mercat, a la plaça de Cuba. Ell, després de tants anys a la parada, encara et neteja un rap i et treu el cap i l’espina d’un lluç amb la mateixa traça que entrevista els convidats del Divendres.

El gegant robafaves i família, ídols locals

L’Espartac no em deixa marxar de Mataró fins que no hagi tocat en Robafaves. Des de Sant Jordi està exposat al vestíbul de l’Ajuntament. El gegant pesa més de cent quilos i, amb la seva família, forma part d’una tradició que arrenca al segle XVII. Les comparses i les Santes cohesionen la ciutat. Ell mateix en parla amb l’orgull d’haver portat la Toneta i el Maneló. La Roser, la guia de l’Ajuntament, explica a tot de nens de P-4 de l’escola Montserrat Solà les heroïcitats dels ídols locals. Amb 4 anys ho saben gairebé tot.