Publicitat
Publicitat

La gran pregunta sobre Artur Mas / La crisi, l’ou o la gallina

La gran pregunta sobre Artur Mas

Artur Mas té raó. Si parla tantes vegades de la data de les eleccions és perquè en totes les entrevistes li pregunten pel 27-S. El president -i ja era així a l’oposició- no és dels entrevistats del “Vostè pregunti’m el que vulgui que jo respondré el que em doni la gana”. Disciplinat, no acostuma a fugir d’estudi i, agradi o no, respon a allò que se li demana. El tema és, ara, si despistats amb la data, estem preguntant allò que importa. Si jo el tingués al davant i se’m concedís una última bala li faria la que considero que és, a hores d’ara, la gran pregunta. “Vostè, l’Onze de Setembre, el dia de la manifestació de la Diada, serà a la Meridiana o es quedarà al despatx?” Aquesta és la clau de tot plegat. Si aquell dia Artur Mas no és al carrer, ja podem cantar les absoltes al procés. Tanta feina i tanta il·lusió hauran quedat en no res. Mas va escoltar el clam del poble (d’una part molt significativa), va dir que havia entès el missatge i, en nom del procés i de la coherència, va escapçar dues legislatures encara que el seu partit perdés molts llençols en cada bugada. Ha fet política, que és el que li pertocava. Se l’ha jugat, ha estat valent, ha muntat una consulta popular no vinculant que -tot i quedar en un succedani allunyat del referèndum- va ser un èxit aquí, allà va ser menystinguda i li ha costat una querella per quatre delictes greus que el poden inhabilitar o, fins i tot, dur a la presó. Equivocant-se o no en el moviment de peces, mirant de quadrar un sudoku impossible que acontenti Esquerra i en Duran, ha jugat la partida en el terreny que ho havia de fer. En la manifestació de quinze dies abans de la votació, però, ha de tornar a estar amb el poble, que és on va començar tot. Aleshores, a les urnes, serà quan ens tocarà estar a l’altura i agafar la veu. I si no surt com esperem, sempre podrà marxar caminant Meridiana enllà, com un Charlot qualsevol, cap al punt de fuga, al final de les seves pel·lícules.

La crisi, l’ou o la gallina

En una ocasió, l’editor del diari on treballava em va demanar que no parléssim tant de la crisi. El seu argument era simple però molt clar. La crisi es creava a mesura que se’n parlava. Com més se li repetia al lector que estàvem entrant en un cicle dolent, més consciència de depressió econòmica agafava. I, a partir d’aquí, desenvolupava el seu raonament. L’efecte bola de neu era imparable: la por del consumidor es disparava, ningú no entrava a les botigues, els comerciants no feien comandes i el fabricant havia d’aturar les màquines, abaixar la persiana o, en el millor dels casos, plantejar un ERO, que ha estat el roc a la faixa de molts empresaris.

L’home -amb tres màsters i molts copets a l’espatlla- creia, en canvi, que havíem d’explicar bones experiències, ensenyar gent que li anaven bé les coses i donar alegria -macarena- al nostre lector. La qüestió, segons ell, només depenia de la porció de la realitat en què poséssim el focus. Avui, doncs, tinc un bon grapat de bones notícies. Una psicòloga em diu que té la consulta plena de primeres visites. Només fa dos anys, amb l’agenda buida, va pensar a tancar el despatx. Una amiga farmacèutica em confessa que, finalment, torna a vendre els productes de cosmètica que ha tingut durant molts anys morint-se de marriment a la prestatgeria. A les vuit del matí, com si fóssim al 2006, es formen caravanes abans del peatge dels Túnels de Vallvidrera en direcció Barcelona. Aquesta processó de cotxes havia desaparegut durant anys… A la tarda, a l’hora punta, l’autopista s’embussa al Papiol per agafar el trencall cap al Vallès o cap a Girona. I els bancs, en el súmmum del cinisme, presenten beneficis de rècord el mateix dia que anuncien -sense posar-se vermells- que foten al carrer 1.700 persones. Potser serà gent que demanarà hora al psicòleg. O comprarà maquillatge per dissimular les ulleres del seu patiment.