Publicitat
Publicitat

Som més que un país / Són menys que un discurs

Som més que un país

La penúltima cosa que em ve de gust, a la vida, és donar-li la raó al ministre Fernández Díaz, però admeto que, en l'últim mes, a les sobretaules no fem més que definir-nos respecte al procés. Constato que, en un any, la possibilitat real d'una escissió ha passat de no existir a les nostres converses a ser-ne un tema nuclear. I, certament, el posicionament divideix. L'últim sopar amb amics de l'ànima, per exemple, es va començar a crispar quan vam decidir que ens havíem de posicionar respecte a la independència. La meitat vam dir que hi estàvem a favor, una quarta part encara no ho té clar i la quarta persona hi estava rotundament en contra (va avisar-nos, això sí, que a les últimes eleccions havia votat Pere Navarro). Abans-d'ahir, amb la família, el joc ja era un altre. Atès que l'actualitat ha esdevingut un tornado, ens vam trobar tots, a taula, havent de dir què votarem a cadascuna de les dues preguntes del 9-N. Mentre aquí ens il·lusionem amb una consulta que difícilment es farà, les Espanyes fàctiques continuen instal·lades en el NO a tot, per sistema, sigui amb la destral del Margallo, el tacte rectal de Rubalcaba, l'escanyament de Montoro o les obsessives portades de La Razón. Al món, en canvi, han fet el tomb. En una setmana hem llegit l'editorial del Financial Times i hem descobert que la foto de l'any, segons els lectors del Wall Street Journal, és una instantània de la Via Catalana feta per Raymond Roig, de France Presse. No sabem cap on tombarà la història però, mentrestant, ja sabem que som més que un país. De moment, som una foto. I això que encara no tenim la Gigafoto. El dia que l'acabin de revelar i empalmin tota la cadena, del Pertús fins a Castelló, correrem a buscar-nos al nostre tram per cerciorar-nos que no hem sortit amb els ulls tancats. Ja seria mala sort.

Són menys que un discurs

Un caçador caçat. Vet aquí el cas d'Alberto Fabra, l'encara president de la Generalitat Valenciana, que volia continuar la tradició de fer el discurs de Cap d'Any per televisió i es troba que, oh quina ràbia, ell mateix ha clausurat la Ràdio Televisió Valenciana. No té Canal 9 però no vol quedar-se sense missatge. És el drama del president autonòmic sense televisió pròpia: que, de cop i volta, s'ha de buscar una pantalla amiga perquè l'aculli. I és que ell el que no farà és renunciar a adreçar-se als seus conciutadans, mirant-los als ulls i etzibant-los els desitjos i les boles de cada any. Què ha fet Alberto Fabra? Se n'ha anat a TVE -la seva- i ha demanat que li facin un forat, al prime time, per a l'1 de gener. Josep Moreno, diputat socialista, tenia la crítica clara: "Fabra no pot fer servir TVE com la metadona d'un addicte a la manipulació que ha perdut Canal 9". I aleshores va donar dues dades que fan esgarrifar. Actualment hi ha 1.600 treballadors de la RTVV que cobren per no anar a treballar o, cosa que és el mateix, les arques valencianes paguen cada dia 190.000 euros a uns treballadors de la televisió pública que s'estan a casa seva perquè els han abaixat la persiana amb traïdoria. El súmmum del desbaratament serà, doncs, haver de llogar uns serveis perquè li enregistrin el missatge. En el seu discurs de l'any passat -dos minuts en valencià, sis en castellà i dos més en valencià- Fabra va acabar dient que "l'austeritat no és només gastar menys sinó també saber gastar millor". El que dèiem, el caçador caçat. Per cert, que en l' attrezzo d'aquella al·locució, a banda de l'arbre de Nadal, només s'hi veia un marc de fotos. Era el mateix Alberto Fabra donant la mà al rei Joan Carles, vestit -missatge subliminar- amb la disfressa militar.