Els reis de la triple corona
“La baixa important de Chiellini només ha de ser un estímul més perquè Luis Suárez marqui el gol que ens deu per la confiança que li vam demostrar quan, a la sortida del Mundial, era un jugador empestat, una vergonya futbolística. Avui ens ho tornarà amb el gol de la victòria. Tant de bo”. Així acaba el meu article d’ahir. I el davanter centre uruguaià va marcar l’1-2 a vint minuts del final. Va complir en la jugada d’oportunista, en el moment en què pitjor ho estava passant el Barça. Feia dies que no veia barraca i els Botes d’Or tenen això, es reserven l’última bala per al moment que la necessiten.
Suárez ja havia sigut decisiu per eliminar el campió anglès i el francès, i ahir va derrotar el campió italià que també tenia el triplet a tocar. Ahir el Barça ja guanyava -grandiós Rakitic- i l’uruguaià encara no havia tocat la pilota. De fet, fins al minut 9 no li va arribar una pilota al peus. A la primera, ja, Bonucci li va fúmer patacada per darrere, i va ser una constant de la nit berlinesa. Després, ja amb el rodatge de la seva primera gran final, entre els últims minuts de la primera part i els cinc primers de la segona, Suárez va tenir quatre grans oportunitats d’aquelles que ell se sap treballar. Però Buffon li va esguerrar dues rematades i les altres dues van sortir llepant el pal. Però, com més falla el killer, més a la vora està de marcar, ni que sigui per amor propi. I, esclar, després d’un contraatac llançat per Ratikic i d’un potent xut de Messi que Buffon no va poder blocar, Suárez -al lloc just en el moment oportú- va rebentar-la amb l’interior del peu dret. El vam fitxar per a això. Estem en paus. Amb ell i amb un equip que ha fet -gràcies a la idea de Luis Enrique i malgrat tot el soroll excessiu, preventiu i inoportú- la temporada perfecta.
Els tres grans títols. 60 partits, 50 victòries. Ningú més a Europa, llevat del Barça, té la triple corona en dues ocasions. Freguem-nos els ulls i que corri l’eufòria. Quan vam guanyar-la el 2009 dèiem “Això no ens tornarà a passar”. Doncs ho hem tornat a fer. Amb gana, amb talent i triscant de valent. Piqué, a la celebració, va plantar la bandera del Barça i de Catalunya al centre del camp. La millor metàfora de l’equip que ha conquerit el món.
