Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

La relliscada, com a metàfora

Hi ha dues maneres de perdre. Com al camp de l'Ajax, l'Amsterdam Arena, amb un Barça irreconeixible, indolent i desdibuixat, o com al nou San Mamés, amb l'equip de Gerardo Tata Martino jugant com diu l'essència de l'estil i com agrada al llepafilisme culer: traient la pilota des del darrere, sempre i en tots els casos. Tant se val que el gol basc arribés per no enviar una puntada a la quinta forca, tant se val que estiguis perdent 1 a 0 al minut 92. També en aquell moment vam cedir la pilota a Pinto perquè, en comptes d'enviar una puntada endavant, mirés de sortir amb la pilota jugada. La paròdia de l'estil pot arribar a casos tan esperpèntics com els minuts finals d'ahir, en la primera derrota a la Lliga, la segona en una setmana i la manera d'obrir una crisi de resultats en el moment que el Barça ha d'aprendre a viure sense Leo Messi.

Abans del partit de Bilbao es deia que el partit a San Mamés era un examen per al Barça. Per mi el va suspendre, si és que en els exàmens compten els resultats. En canvi, en l'entretingut partit d'ahir va haver-hi clarament una voluntat de tornar als orígens. El Barça, sempre que va poder, va jugar al primer toc, amb molta velocitat de pilota i amb els jugadors molts junts els uns amb els altres. En moltes jugades de la primera part vam retrobar la màgia del Barça. De manera intermitent i gens efectiva, però les ganes de tornar a jugar a allò hi eren.

Tot i així, costava apropar-se a l'àrea de l'Athletic i, quan ho fèiem, Neymar on ice patinava sense parar i passàvem de desaprofitar una ocasió de gol pràcticament a fer la jugada ridícula de la setmana. A l'Amsterdam Arena -i així ho vaig escriure a l'ARA- vaig comptar tretze relliscades de jugadors del Barça. A San Mamés em vaig descomptar. Sembla mentida que en el nivell d'hiperprofessionalització del Barça no es tinguin en compte aquests detalls. Sens dubte, amb un escalfament com déu mana, els jugadors s'adonarien de la poca adherència del seu calçat sobre una gespa que encara no ha arrelat. Però el Barça de Paolorosso va al trot porcí en els vint minuts d'escalfament, i així és impossible percebre si, en el gir brusc, les botes t'acabaran mantenint dret.

La relliscada, com a metàfora del resultat final i de la setmana horribilis de Gerardo Martino, té altres interrogants de difícil resposta: per què juga un fluix Javier Mascherano en lloc d'un Marc Bartra endollat? Per què se substitueix Andrés Iniesta, que era l'únic que donava sentit al futbol d'atac? Per què Adriano té un lloc al Barça, si és un colador en defensa i amb la pilota als peus només sap fer dues coses: rifar-la o regalar-la?

De debò que el club mourà un dit per renovar Montoya? Per què Neymar comença a semblar Bojan?