11 de setembre de 2014 / Les primàries de Felipe
11 de setembre de 2014
Tinc la sensació -potser equivocada- que la independència és imparable. No sé en quins terminis i amb quants traumes, però de la sentència de l'Estatut ençà, l'espiral cada vegada va més de pressa. La manifestació del 10-J va ser una catarsi col·lectiva il·lusionant. Les consultes sobiranistes, que han permès votar a més de la meitat dels municipis amb una maduresa admirable, han estès una taca d'oli que engresca i estimula. No hi ha full de ruta, però el poder dels ciutadans no es pot menystenir. Els polítics d'aquí, sempre amb el reüll tàctic partidista, van a remolc de la gent i calculen si els convé apuntar-se rere una pancarta o s'han de retratar al costat d'una urna que no vincula però que compromet. Els polítics d'allà, mentrestant, continuen sent el frontó que ho torna tot. No s'adonen, però, que a mesura que ens collen econòmicament i que malden per reduir-nos com a nació, van fabricant més i més independentistes. El panorama canvia molt ràpidament. El 1992, l'any olímpic, la independència no era ni tema. Ni tan sols calia que fos tabú perquè era una utopia de quatre amics de la ceba i dos cantautors en hores baixes. Vint anys després, es parla del trencament amb Espanya a tot arreu i amb naturalitat. Ja no és, només, una voluntat del cor. És, sobretot, una qüestió de cap. De raonament i, en alguns casos, de necessitat. No és, encara, un sentiment majoritari, però les coses canvien en alta velocitat. RAC 1, que a l'inici érem acusats de talibans pels mateixos que ara presumeixen de ràdio, és l'emissora líder gràcies als seus locutors desacomplexats. Ha aparegut l'ARA i d'aquí un mes ja es llegiran més vanguardies en català que en castellà. Tot plegat, impensable fa quatre dies. El 1992 tothom ballava amb els Manolos, ara triomfen els Manel.
Les primàries de Felipe
Zapatero, abans d'agafar l'avió i vendre's el seu país a la Xina, havia obert el meló de la successió al capdavant del PSOE. Havia demanat, en va, que no se'l mengessin fins després de les eleccions del 22 de maig. Abans-d'ahir, un Felipe González a qui li encanta ficar cullerada, va qüestionar el sistema de primàries del partit i va considerar que Zapatero s'havia equivocat en no assenyalar el seu successor. O volia dir sucessora? El juliol passat, quinze dies després de la manifestació històrica de Barcelona, quan el nostre "prou" massiu havia donat la volta al món, Felipe González i Carme Chacón van signar un article a quatre mans, al diari El País , que és d'aquelles pàgines que s'han de retallar, llegir i guardar. Després d'assegurar que "els efectes jurídics de la sentència sobre la realitat de l'Estatut són petits", González i Chacón argumentaven que el problema entre Catalunya i Espanya era la resistència del PP a reconèixer la diversitat espanyola i l'obstinació de sectors catalans que magnifiquen les friccions i minimitzen els avenços històrics aconseguits. Chacón i González criticaven "el lament independentista i sobiranista que exagera i amplifica els greuges i, quan no existeixen, se'ls inventen". Segons aquest curiós tàndem de passat i de futur, Espanya no entén que "un 5% de problemes facin ombra al 95% d'avenços i solucions" mentre que alguns partits catalans "cada vegada són més a prop dels postulats de la Lliga Nord italiana". Com qui no vol la cosa, una comparació sibil·linament dolorosa.
Lògicament, la seva aposta és la via de l'entesa i el rebuig "tant al camí de la imposició uniformitzadora com al de la separació". I ells, esclar, la centralitat, l'obediència absoluta, el poc soroll, la bondat espanyola. Rubalcaba, on ets?
