Publicitat
Publicitat

Molt soroll al Nacional / El poder de la calúmnia

Molt soroll al Nacional

Un dia que venia a casa a menjar macarrons, un bon amic ens va regalar un pack de tres llibres amb nou obres de Shakespeare traduïdes per Salvador Oliva. Tragèdies i comèdies barrejades, com qui porta uns bombons variats. A vegades cultura, a vegades xocolata. Hi ha temps per a tot. El nostre convidat recordava que un dia, després d’haver vist El somni d’una nit d’estiu dirigida per ell mateix, jo li havia dit que ningú no sabia llegir Shakespeare com ell. I havia afegit que a mi —digueu-me enze— les obres de Shakespeare em costaven d’entendre. Aquell dia, a banda de criticar el sofregit dels macarrons, l’Àngel Llàcer va dir-nos que li rondava pel cap fer una adaptació del Molt soroll per no res. Ara, uns anys després, ha dirigit la gran estrena de la temporada al Teatre Nacional amb un muntatge que s’hi estarà només sis setmanes. No repetiré els elogis unànimes que ja ha escrit, amb més criteri i arguments, la crítica especialitzada. No diré res més d’una Beatrice Segura que enamora, d’una Victòria Pagès que omple l’escenari o d’un David Verdaguer que l’han sabut dirigir fins a trobar el punt just. Tampoc no puc afegir ni una línia sobre un decorat digne d’un teatre amb majúscules, ni de l’encertadíssima tria i execució musical —orquestra, cant i ball—, ni de la magnífica il·luminació mai prou valorada en el teatre. Sí que vull remarcar, en canvi, que l’Àngel ha aconseguit descarar un TNC sovint trist i afectat. Si els actors que interpreten Shakespeare acostumen a donar-se importància, aquí no. La humilitat, la senzillesa i el seu passar-s’ho bé aconsegueixen que l’obra s’escampi per la platea amb una alegria que s’encomana. Ara que, a banda de guanyar diners a la televisió, el Llàcer ja ha demostrat que té ofici i sensibilitat per a reptes ambiciosos, penso si, més que muntant una obra, potser també excel·liria dirigint un gran teatre.

El poder de la calúmnia

Ara ho he entès. Ha calgut que em fessin una adaptació musical ambientada en el glamur americà dels anys cinquanta per adonar-me que, en el fons, Molt soroll per no res va sobre el poder de la calúmnia. La relació entre Beatrice i Benedicte o la falsa informació de Claudio sobre Ero no són, tan sols, la trama d’una comèdia d’embolics. Són l’excusa perfecta per alertar-nos de com ens influeixen les mentides i fins a quin punt tenen força les falses informacions. “Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%”. No cal que ens ho digui Shakespeare, Pasqual Maragall va etzibar-li això a Convergència al Parlament i ja hi vam ser pel tros. Després ho va retirar i van voler fer veure que tot plegat era una “maragallada” més, però com diria Gerard Piqué, “ contigo empezó todo ”. Era el febrer del 2005. Han passat més de deu anys. Entremig Fèlix Millet va aparèixer en escena, s’han trobat papers d’empresaris amb anotacions d’aquest percentatge a la seva caixa forta, s’han embargat seus de CDC, hi ha hagut acusacions de fiscals, escorcolls de la Guàrdia Civil i alguns causes obertes. Artur Mas continua posant la mà al foc per molta gent, admet que ell no du el dia a dia de les finances i insisteix que mai no s’ha pogut demostrar res perquè no hi ha res a demostrar. Tant de bo. Que la justícia investigui fins al fons i digui si hi ha hagut corrupció, o no, en la concessió d’obra pública a canvi de comissions. Això no impedeix que els escorcolls televisats en directe, a prop d’unes altres eleccions decisives, formin part de l’estratègia de l’Estat. Malgrat que Artur Mas no ha estat mai acusat de corrupció, a les Espanyes parlen d’ell com si en fos el rei. El mal ja està fet. Aquest és el poder de la calúmnia. La veritat? Tant se val. El soroll no és per no res. El soroll és per descavalcar Artur Mas. Creuen que, sense el líder, s’acabarà el procés.