14/12/2012

Un thriller poètic / La por més prosaica

3 min
És una llàstima que sigui tan esquerp.

Un 'thriller' poètic

Les persones més interessants, les que podrien dir més coses, no concedeixen entrevistes. Pep Guardiola, Fèlix Millet, Isidre Fainé i Alessandro Baricco, per motius ben diferents, han decidit allunyar-se dels periodistes. Recloure's, no donar explicacions i no regalar opinions és una opció legítima. Però és una llàstima que l'escriptor italià, que va ser a Barcelona per presentar la seva última novel·la - Mr. Gwyn -, sigui tan esquerp. El seu acte promocional va ser una xerrada a la Biblioteca Jaume Fuster, on el públic assistent li podia fer preguntes que ell responia breument i de no gaire bona gana. "El llibre s'explica per si sol, és un producte acabat, no cal parlar-ne". Algú es podia preguntar "doncs per què has vingut?" Baricco és un personatge peculiar. Ja fa uns anys, quan La Magrana el va convidar a presentar el seu gran bestseller Seda , vaig tenir la sort de dur-lo a sopar al Port. Vam parlar molt de futbol (ell és seguidor del Torino) i bastant d'òpera. Em va explicar que feia un programa divulgatiu d'òpera a la televisió i que va abandonar aquella feina tip que, pel sol fet de ser un famós televisiu, li regalessin ampolles d'oli i mozzarella quan anava al sud, que als restaurants no li volguessin cobrar i que al peatge, quan el reconeixien, li aixequessin la barrera. Una mica a l'estil Fernando Fernán Gómez va fer un " pues no me admire " i es va tancar a Torí amb la seva escola "Holden" d'escriptura. En el fons, se me'n fot com sigui Baricco. M'interessen els seus llibres i aquest personatge del Jasper Gwyn, escriptor que vol deixar de ser-ne, em té enganxadíssim. Només vull arribar a casa per continuar llegint aquest thriller poètic, original i delicat. Realment, el que em fascina de Baricco és la seva obra. Com la de Guardiola, la de Millet i de Fainé.

La por més prosaica

Aznar també ha tret un llibre. Ben pagat i ben promocionat. I ell sí que a cada entrevista sobre les seves memòries aprofita per llançar un missatge amb càrrega de profunditat. Ell és l'únic que surt a dir que no entén el triomfalisme amb què Madrid celebra els resultats de les eleccions catalanes. Ell, l'home de les mil abdominals al dia, parla dels riscos del nacionalisme, aplaudeix l'avantprojecte d'educació d'un ministre que havia estat ideòleg de la FAES i no té cap problema per dir la frase més temible que hem sentit en molt temps: "Abans de trencar Espanya, es trencarà Catalunya". Aznar ens ha descobert la jugada i, certament, comencem a notar com la maquinària s'ha posat en marxa. Amb la força de la majoria absoluta i amb la col·laboració de mitjans afins i de poder fàctics, s'ha endegat el procés per trencar la cohesió social. Les decisions polítiques, l'ofegament econòmic i el ventilador mediàtic treballen, coordinadament, per una sola causa. Aquí, mentrestant, ens distraiem amb els estirabots de De Cospedal, amb la pirotècnia de Curri Valenzuela i amb les mentides de Francisco Vázquez. Cada vegada que algú, dels uns o dels altres, compara els jueus amb els espanyols en aquesta Catalunya nazi ens esgarrifem, i amb raó, per la inconscència i la injustícia de les comparacions, però això només són paraules. L'estratègia d'estat va per una altra banda. I encara no hem vist res. Però la gran pregunta -que de moment ningú no m'ha sabut respondre- és si aquí, a banda de pactar un suport als pressupostos dels dos propers anys i una consulta per al 2014, algú ha pensat un estratègia i un pla per aguantar la gran sotregada. ¿Estem preparats per aguantar el conflicte o som l'exèrcit de Pancho Villa, que improvisa constantment i qui dia passa any empeny?

stats