17/07/2015

A qui voldries de consogre?

2 min

PeriodistaSempre que un president del Barça s’ha presentat a la reelecció ha sortit escollit. L’únic candidat que ha arribat a guanyar sense ser el que havia aplegat més signatures és Joan Laporta, el 2003. Aquest dissabte, doncs, tot indica que es tornarà a complir una de les dues premisses. O bé Josep Maria Bartomeu aprofita que surt com a candidat del poder del club dels últims cinc anys o bé Laporta torna a fer la sonada remuntada d’ara en fa dotze. Fa l’efecte que les eleccions al Barça, amb permís d’Agustí Benedito i Toni Freixa, s’han convertit en unes plebiscitàries. Més enllà dels fidels de cada candidatura, hi ha també una part del vot a la contra, per no dir-ne el vot de la por. Votar Bartomeu per assegurar que no torni Laporta o bé optar pel Jan per enviar a casa els hereus de Rosell. En tots dos sentits serveix, una mica, aquell eslògan del PSC que es va inventar José Zaragoza per mobilitzar l’electorat i que no guanyés el PP: “Si tu no hi vas, ells tornen”.

Aquest dissabte potser votarà poca gent. No és tant qüestió de data, de fer-ho en dissabte i que no hi hagi partit. La història demostra que el soci respon al marge del dia. Tots els precedents demostren que es vota més com més alt sigui el nivell de putrefacció del club. Quan hi ha necessitat de canvi, d’urgència per sacsejar la llotja i l’escut, el soci es belluga. Altrament, i per més ben muntats i organitzats que estiguin les carpes i els aparcaments, al soci li costa treure el carnet del calaix —encara que només calgui el DNI per votar— i desplaçar-se fins al Camp Nou. Als socis del Barça, molt majoritàriament, els interessa el futbol. El primer equip. Així ho demostren les audiències de televisió dels partits i dels debats dels candidats o l’assistència al Palau Blaugrana per animar les seccions.

Cap candidat perfecte

Després de sobreviure a la infoxicació de la campanya, a qui votarem, doncs? Mai no hi ha, per al Barça, cap candidat perfecte. Igual que tampoc no hi ha cap partit polític que vegi la vida exactament com jo. De manera que, en moltes ocasions, tant al Barça com al Parlament o a l’Ajuntament acabem votant per descart. Vas llençant paperetes, com qui desfulla margarides, i al final et quedes amb un nom a les mans.

Un soci amic meu, un tribunero amb gràcia, em deia com s’ho faria ell, arribat el 18 de juliol, per decidir el seu vot. “Jo al Barça me l’estimo com a una filla, i per això penso: «Qui m’agradaria més que fos el meu gendre? ¿El Bartomeu, el Laporta, el Benedito o el Freixa?» Després penso: «I com a consogre, amb qui em sentiria més còmode?»”.

I, posats a jugar, reblava aquest soci: “I el patrimoni? Qui deixaria d’aquests quatre que em gestionés el patrimoni?”

stats