El mirall de l’escriptura / La trencadissa amb Espanya
El mirall de l’escriptura
En aquesta mateixa pàgina, en altres ocasions, he parlat de la publicació de llibres recents de grans noms de la literatura que, tot d’una, s’han posat d’acord a mirar-se el melic i parlar de l’ofici d’escriure. Des de Gay Talese fins a Murakami, passant per James Salter, que, poc abans de morir, ens ha fascinat amb la publicació en català de L’art de la ficció. A vegades no cal que les grans disseccions, però, ens vinguin de l’altre cap de món. Nosaltres, aquí, ja tenim una Mercè Rodoreda que en el pròleg d’una edició de Mirall trencat que ronda per casa ja ens donava la contrasenya de la literatura.
“Una novel·la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària... tota una alquímia”. I ella mateixa també mirava els clàssics per saber com fer-ho. Es fixava en Stendhal (“Els detalls són el més important de l’escriptura”) o Txékhov (“S’ha d’intentar l’impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú”). Rodoreda admetia que escriure bé costa. “Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials”. I sabia explicar la sensació, comparable a ben poques coses a la vida, de quan la feina val la pena. “Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia d’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai”. Amb tots aquests ingredients, pistes i consells dels qui més en saben, a partir de diumenge i durant 34 dies l’ARA m’ha confiat aquesta contraportada per escriure-hi ficció. Agafo, doncs, la maleta del contista amb el desig de sorprendre i que em vulgueu acompanyar en aquest viatge.
La trencadissa amb Espanya
L’1 de setembre, quan s’acabi aquesta excursió a la narrativa brevíssima que m’il·lusiona, faltarà tan sols un mes per submergir-nos en la realitat del dia D i l’hora H. La corda, tibada per totes dues bandes, estarà aleshores al límit de la seva capacitat de resistència. Des d’aquí Puigdemont encara mantindrà que farà un referèndum de resultat vinculant. Des de la Moncloa diran encara que no es permetrà cap mena de votació (en continuaran dient “cop d’estat”), ni que sigui una repetició del 9-N. En cap cas no hauran fet pública la manera com pensen impedir-ho. En el camí, l’estratègia del gabinet de Rajoy per frenar-ho, espantant consellers, funcionaris i ciutadans de bona fe, no sembla la més efectiva. Al contrari.
Des que va començar l’estiu, les actuacions de la justícia i la complicitat del Tribunal de Comptes no han fet més que tornar a excitar aquells independentistes que, entollats en el qui dia passa any empeny, havien anat perdent il·lusió i tremp. Però quan veus que sis guàrdies civils entren al Teatre Nacional, al Parlament i al Palau de la Generalitat, amb la cara tapada amb un mocador, el sobiranista més esllanguit té una revifada inesperada. Si, des del 2006, amb la recollida de signatures contra l’Estatut, les accions del Partit Popular han estat una fàbrica d’independentistes, en les tres últimes setmanes han aconseguit fer el boca a boca als qui ja se’ls havia destenyit l’estelada del balcó. Avui mateix els homes de negre de l’Estat miraran amb lupa les finances de cada conselleria. Cada despesa serà interpretada en clau d’inversió per al referèndum. I el portaveu Méndez de Vigo, amb el xantatge del FLA, farà veure que Catalunya pot ser intervinguda. En realitat, ja fa temps que ho estem. Això és, precisament, el que ha fet que s’esmicoli la confiança en Espanya.
