El crit de Victoria Azarenka / Els nervis de Dolores de Cospedal
El crit de Victoria Azarenka
Aquesta és setmana de Wimbledon. Gespa verda, vestits blancs, maduixes amb nata i mirades al cel per saber si cal tancar el sostre de la pista central. De cop i volta, una jugadora bielorussa es converteix en notícia. Victoria Azarenka, que va tenir un fill al mes de desembre, ha tornat a l’alta competició tan sols set mesos després. Això sí, ja no és la número 1 del planeta sinó que ha vist com, segons el rànquing, ja hi ha 682 jugadores millors que ella. Després de classificar-se per als setzens de final, Azarenka va canviar la raqueta pel micròfon i va etzibar un revés a dos mans, molt pertinent, a la sala de premsa: “Els nois disposen de guarderies per viatjar amb els seus fills, a tots els tornejos ATP, i crec que ha arribat el moment que les dones tinguem els mateixos avantatges.
Per a una dona és fins i tot més important. No tots els jugadors tenen diners per contractar una mainadera. Els tenistes top sí que poden, però no els d’un nivell més inferior. Ja he parlat d’això amb la gent de la WTA. Faré tot el que pugui, amb el poder que tinc, perquè això passi”. Azarenka no parla per ella, nascuda a Minsk, amb residència a Montecarlo i 24 milions de dòlars en premis. Tampoc no parla per Wimbledon, que des de fa dos anys ja té una guarderia -quina paraula tan lletja- per als fills d’ells i d’elles. Parla de la desigualtat, de la injustícia, del sexisme, de la misogínia i del món pensat pels homes i per als homes. Ara fa un any, Raymond Moore, director del torneig d’Indian Wells, va dir que les tenistes es beneficien dels èxits dels homes i que “les dones s’haurien d’agenollar cada nit i donar gràcies a Déu pel naixement de Federer i de Nadal, perquè són ells els qui han aixecat el pes d’aquest esport”. I dita aquesta carallotada, va haver de dimitir.
Els nervis de Dolores de Cospedal
Aquesta és setmana de Procés. A tres mesos d’un referèndum que uns asseguren que es farà i d’altres garanteixen que de cap manera, aquests han estat dies d’emocions i de tensions. Des de l’editorial del New York Times fins a la sinceritat del conseller Baiget i la seva defenestració exprés, passant per la teatralització de la llei del referèndum i la foto del trident González-Aznar-Zapatero, que ens l’ensenyen per fer-nos por i només aconsegueix una cosa: tenir més ganes de fugir corrents de les cacatues. De cop i volta, la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, en un acte ple de militars condecorats per celebrar els 40 anys d’història del ministeri de Defensa -ja són ganes de celebrar coses-, ens ha amenaçat amb l’exèrcit.
En aquest moment que cal més política que mai, surt la ministra per brandar-nos l’exèrcit i la Guàrdia Civil davant dels ulls i recordar-nos que tenen “força suficient” per impedir els plans de Puigdemont i garantir la unitat territorial. És més divertit quan entra al món dels eufemismes i parla de la missió de l’Estat d’evitar “les temptacions de dividir”. És més melodramàtica, però més efectiva per al seu públic, quan fa comparacions amb cops d’estat. Ja fa cinc anys, quan era la secretària general del PP, va amenaçar amb l’aïllament econòmic de Catalunya. Ja s’ha vist que, quan deixi la política -o quan la política la deixi a ella-, sempre podrà posar un programa de profecies televisades. Ella, que és l’autora de cèlebres frases com “No hay nada que objetar a Rodrigo Rato”, “La amnistía fiscal es buena para los ciudadanos” o “Somos un partido incompatible con la corrupción”. I, dita aquesta carallotada, tampoc no va dimitir. Potser plegarà “de forma diferida”, com aquell pagament de la indemnització de l’amic Luis Bárcenas.
