Publicitat
Publicitat

EL COP D'ESTAT DEL 1981

Alfonso Armada, el gran traïdor

El general i preceptor del rei va voler aprofitar el 23-F per presidir un govern d'ampli espectre

La mort d'Alfonso Armada ha tornat posar sota el focus mediàtic la seva actuació el 23-F. ¿Va ser un militar megalòman d'ínfules dictatorials? Aquest clixé embolcalla la seva figura, però la informació publicada d'ençà del 1981 mostra una realitat diferent: aquest general format a França i admirador de Charles de Gaulle a finals del 1980 va capitalitzar amplis suports polítics i socials per presidir un govern "d'unitat nacional".

Per què avui ningú ho vol recordar? Perquè quan Armada va fracassar va esdevenir el traïdor per excel·lència: pels demòcrates va liderar el cop; pels ultradretans el va fer fracassar; pels monàrquics va abusar de la confiança règia, i el mateix rei es va sentir enganyat. Era incòmode per a tothom.

Un Carrero Blanco del rei?

El general va ser un dels preceptors del monarca, el seu ajudant d'ençà del 1965, i a la mort de Franco el secretari general de la Casa del Rei. En aquest càrrec Armada va excel·lir perquè els reis complissin el seus compromisos: "Jo a la Zarzuela era una mica el Pepito Grillo que critica". Però sobretot hauria estat un general "polític". En quin sentit?

El periodista Francisco Medina ( 23-F. La verdad , 2006) recull un testimoni segons el qual Armada hauria cregut que a la mort de Franco podria ser "un nou Carrero Blanco del rei, amb poders absoluts". En aquest marc, el xoc amb Suárez va ser inevitable, i després de legalitzar el PCE, el líder centrista hauria plantejat una disjuntiva al rei: o ell o Armada. Joan Carles va triar el president espanyol.

Un De Gaulle espanyol?

Però la Transició va ser una muntanya russa i a finals del 1980 els papers s'havien invertit. El president espanyol coneixia les seves hores més baixes i el monarca temia que el seu declivi el perjudiqués. Així, el rei va fer confiança a Armada, que va tornar a Madrid, perquè l'informava del malestar castrense.

Prèviament, però, el general hauria desplegat amplis contactes per liderar un govern d'"unitat nacional" de caràcter "gaullista" i constitucional, amb un gran suport polític i social (abastaria des del PSOE fins a l'Església i la patronal) i comptaria amb l'eventual vistiplau del rei. Almenys així ho va afirmar l'exsenador Juan de Arespacochaga ( Cartas a unos capitanes , 1994).

"O Cèsar o res"

La dimissió inesperada de Suárez el gener del 1981 va agafar Armada amb el peu canviat i va frustrar el seu projecte. Aleshores el militar hauria vist en el cop d'estat la via d'accés al poder, i el 23-F va negociar amb Tejero l'evacuació dels diputats a canvi que ell presidís un govern de concentració, una proposició que el colpista va rebutjar (volia una involució, no un govern civil-militar) i Armada ho va perdre tot (carrera, reputació i poder), va esdevenir el gran traïdor i va ser condemnat a l'oblit.

El resultat és que avui s'ignora que estaments importants van dipositar la confiança en el general i sectors rellevants de la societat van percebre com a desitjable un gir com el que Armada hauria encarnat sense recórrer a la força. Recordem "el cop de timó" que reclamava Josep Tarradellas o com Francesc de Carreras exposà a La Vanguardia (24/II/2013) que el gener del 1981 la "solució Armada" era un secret del domini públic: el seu pare, Narcís de Carreras, li va explicar en què consistia fil per randa. Avui, però, ningú recorda aquest vessant d'Armada -que revela la feblesa de la democràcia espanyola- i se'l despatxa amb l'etiqueta de "colpista". És més còmode que furgar en el passat.