Publicitat
Publicitat

Avui seria possible la Transició?

La consulta sobre la independència ha dut el PP, UPyD i un sector del PSOE a brandar la Constitució per impedir-la o considerar-la punible. Així, Alfonso Guerra proposa recórrer a l'article 155, que permet al govern obligar a complir les lleis a una comunitat. Aleix Vidal-Quadras també, però hi afegeix que cal preparar "un general de brigada de la Guàrdia Civil per fer-ho". Rosa Díez, a més, inclouria el delicte de convocar un referèndum il·legal al Codi Penal i Aznar aplicaria 5 anys de presó a Artur Mas si el convoqués.

De forma paral·lela cristal·litza una tendència recentralitzadora. El govern impulsa reformes (règim local, ensenyament) que recuperen competències per a l'Estat i el darrer sondeig del CIS mostra un 22,1% d'enquestats favorables a un Estat sense autonomies i un 12,2% a limitar l'autonomia de les comunitats. Vist aquest panorama, és pertinent preguntar-se, quan la Constitució fa 35 anys, si ara seria possible la Transició. La resposta, tot i que és impossible de verificar, sembla negativa, perquè els grans acords entre govern i oposició que la van crear s'intueixen molt complicats.

Un clima d'opinió regressiu. Joaquim Nadal, en una jornada organitzada aquest octubre per la Fundació Ernest Lluch, ho van apuntar en afirmar que avui veia difícil que PP i potser part del PSOE acceptessin dos fets cabdals de 1977: la legalització del PCE i el retorn de Josep Tarradellas al capdavant de la Generalitat restaurada. El clima d'opinió i el legalisme aferrissat del PP (des de l'àmbit estatutari fins a l'antiterrorista) ho permeten pensar.

A la vegada, l'avantprojecte de nova llei de seguretat ciutadana del govern obre una reflexió interessant sobre la Transició, ja que entre 1976 i 1978 les mobilitzacions públiques van ser claus per pressionar el govern. Aquest avantprojecte preveu dures sancions per manifestar-se sense permís davant del Congrés (fins a 600.000 euros) o participar en escraches . L'autoritat podria establir "zones de seguretat" per impedir reunions, multar "ofenses o ultratges a Espanya" (símbols, himnes i emblemes) i crear un fitxer d'infractors per valorar si se'ls atorga noves autoritzacions d'actes públics si reincideixen.

Diferents grups de l'oposició han posat el crit al cel quan ho han sabut i el comissari de Drets Humans del Consell d'Europa, Nils Muiznieks, ha manifestat la seva "seriosa preocupació" per l'impacte que tindrà en drets civils fonamentals. ¿Podem imaginar mobilitzacions massives com les de la Transició en un marc que vol limitar-les en aquests termes? Aleshores es pretenia eixamplar el marc de llibertats postfranquistes i ara es vol restringir en democràcia.

Hi hauria cafè per a tothom ? L'estat autonòmic, amb els seus problemes i contradiccions, tampoc sembla gaire viable amb les bel·licoses posicions del PP, UPyD i part del PSOE davant dels nacionalismes perifèrics. ¿Seria possible aprovar actualment els règims fiscals de Navarra i del País Basc? ¿I la disposició transitòria de la Constitució que permet unir Navarra i Euskadi? Si tenim en compte que per a Rajoy els missatges d'Intereconomía i 13TV sobre aquest àmbit expressen els de "la immensa majoria" de ciutadans, el cafè autonòmic que moldria possiblement tindria gust poc intens, sense descartar el d'un tallat desgraciat : descafeïnat, amb llet descremada i sacarina.

Anem més enllà: ¿avui els vestals del text constitucional facilitarien l'autonomia d'Andalusia, que va obrir la porta al cafè per a tothom ? Per tal d'instaurar-la seguint l'article 151 de la carta magna se celebrà un referèndum el febrer de 1980. Havia de guanyar el sí a les seves vuit províncies i es va perdre a Almeria, fet que legalment ho impossibilitava. Aleshores UCD i PSOE van obviar el resultat negatiu i ho van permetre. ¿Succeiria ara el mateix? Deixem treure la seva conclusió al lector.

La Constitució petrificada. El que hem exposat, des de la nostra òptica, fa pensar que en el context descrit seria difícilment concebible una Transició com la que va originar la Constitució. A més, molts dels seus defensors la presenten petrificada i obliden que bona part del seu èxit (per relatiu i limitat que es vulgui) no el va propicar la lletra petita que s'entesten a llegir, sinó la música que la va infantar: la ductilitat per cercar grans consensos i solucions als problemes. En canvi, el mantra dels que la defensen és presentar-la com un text intocable (excepte per pagar creditors estrangers) de lectura monolítica. Aquest fonamentalisme constitucional , paradoxalment, seria un gran obstacle per fer la carta magna que exalten.