01/12/2012

Les CUP vistes per elles mateixes

3 min
David Fernàndez ha estat cap de llista de la CUP aquestes eleccions.

Aquests comicis, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), ubicada a l'extrema esquerra independentista, ha entrat al Parlament amb tres diputats i 126.219 vots (el 3,5% del total). Ara, Cop de CUP. Viatge a l'ànima i les arrels de les Candidatures d'Unitat Popular, de David Fernàndez (Barcelona, 1974), periodista i flamant diputat cupaire, i Julià de Jòdar (Badalona, 1942), destacat intel·lectual que dóna suport al partit, ofereix una panoràmica d'aquesta formació de gairebé 400 pàgines. L'obra abasta des dels seus inicis, que se situen en l'any 1986, fins a la decisió que va adoptar la CUP a l'octubre de participar en els comicis catalans.

Tot i que la filiació ideològica dels autors pot fer pensar que és una obra pamfletària i d'interès limitat a devots i seguidors, constitueix un producte de lectura obligada per a tothom que vulgui conèixer la CUP en sentit ampli: història, ideologia, funcionament, militància, implantació, acció als consistoris i resultats electorals. El llibre és partidista, però no hagiogràfic: incorpora prop d'una vuitantena de visions de la CUP de persones alienes i conté una autocrítica de les seves febleses i limitacions.

De l'ajuntament al Parlament

L'assaig, un punt feixuc en la crònica històrica (les 60 pàgines inicials), guanya agilitat quan progressa i combina testimonis, dades i reflexions. Mostra els referents inicials del partit d'Arbúcies (CUPA) i de Sant Pere de Ribes (UM9) i exposa com es va crear l'Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista (AMEI) el 1986, que va gestar la CUP i va concebre el treball municipal com un estadi inicial d'estructuració del moviment independentista. L'entitat va tancar una primera etapa el 1995, en el marc d'un separatisme esquerrà afeblit i diluït a ERC. Refundada el 1998, va conèixer un nou impuls en rebre suport d'una ultraesquerra separatista que va engegar un procés de col·laboració.

L'embranzida va generar el creixement de llistes als comicis locals: de 14 llistes pròpies, set regidors i 6.659 vots el 2003 es va passar a 75 llistes, 64.499 vots i 86 edils el 2011. Alhora, la CUP va esdevenir un partit on es van perfilar dos pols que n'han marcat l'evolució: el "nacional", defensor d'actuar als comicis catalans, i el "municipalista", centrat en els consistoris, que suposava "un ritme lent de creixement".

La CUP és una formació singular. Hom a al·ludit a un "zapatisme urbà" per plasmar el seu caire assembleari i lideratge col·lectiu, mentre que el model político-social al qual aspiraria ha estat caracteritzat com a "ecodemocràcia cooperativa". Internet li ha permès créixer sense burocràcia (només té dos alliberats a mitja jornada) i la transparència n'ha estat un tret: el 2011 va tenir 450.000 euros d'ingressos de militants i càrrecs electes. Les enquestes internes mostren uns membres "molt polititzats i radicalitzats", ubicats a l'"esquerra heterodoxa". El 75% tindrien una edat d'entre 29 i 46 anys i el 68% haurien acabat estudis universitaris. Els resultats, per territori, han estat inferiors a Barcelona que a la resta de Catalunya, tot i que als comicis catalans això ha canviat (a Lleida és on ha tingut menys suport). Malauradament, el llibre no té mapes que permetin una visualització àgil de resultats per comarques.

Cop de CUP , en suma, reflecteix prou bé el que encarna aquest partit, que podríem resumir com una wikipolítica (una opció cooperativa i transparent) vertebrada de manera assembleària a través de xarxes socials. Veurem ara si la presència al Parlament comporta alteracions: l'obra assenyala que una feblesa potencial de la CUP és que "té por de guanyar i li fa pànic veure's subsumida dins el sistema".

stats