Publicitat
Publicitat

Independència i jihadisme

Recentment el diari Abc (3/03/2015) s’ha fet ressò d’una eina dissenyada pel ministeri de l’Interior que conclou que Catalunya és la comunitat amb més risc de radicalització dels musulmans. De fet, el ministre Fernández Diaz va fer aquest comentari el juny del 2014 : “Una Catalunya fora d’Espanya seria terreny adobat per al terrorisme jihadista perquè quedaria en uns «llimbs jurídics»”. És versemblant aquesta afirmació?

Un perill real. Certament, el jihadisme és important a casa nostra. El 2002 es produïen les primeres detencions per aquest motiu; el 2010, fonts del CNI apuntaven que un 25% de les 219 comunitats musulmanes registrades a Catalunya serien radicals, i que Tarragona era l’epicentre del salafisme: des d’aquí s’estenia cap al sud, per Castelló i València, i cap al País Basc (La Vanguardia, 6/06/2010).

El 2013, a l’assaig Gihadisme,Jofre Montoto destacava que Catalunya és “l’epicentre del jihadisme del sud d’Europa i un dels punts més importants a escala mundial, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona” (per les cèl·lules i grups detinguts) i estimava que entre el 15% i el 20% de musulmans podrien sentir-se pròxims a l’islamisme radical. Montoto advertia que, fins que no es va aprovar el nou Estatut, els Mossos d’Esquadra no tenien competències en policia judicial (que inclou terrorisme i crim organitzat) i que no rebien “pràcticament cap informació per part de l’Estat ni dels organismes policials internacionals”, i els mancaven “moltes eines per ser la policia integral que els polítics prometen i els policies desitgen”.

En resum, el jihadisme és una amenaça ben real. Altra cosa és la interpretació política d’aquest perill que fa el PP, introduint el fonamentalisme islàmic en el seu argumentari contra la independència, incidint en els vincles dels musulmans amb el catalanisme.

Islamisme i catalanisme. Recordem que el 2010 Alícia Sánchez-Camacho va acusar Jordi Pujol d’haver “fomentat la immigració musulmana sobre la hispana” per no perjudicar el seu “projecte de construcció nacionalista”, fent que més del 40% de la nostra immigració extracomunitària fos musulmana. La valoració sorprèn perquè, l’any 2001, Pujol va ser acusat de tot el contrari quan la seva esposa, Marta Ferrusola, va manifestar el seu temor a una colonització musulmana. “D’aquí deu anys potser les esglésies romàniques no serviran, serviran més [les] mesquites”, va afirmar.

Algunes manifestacions mediàtiques i polítiques recents demostren que la línia argumental de Sánchez-Camacho ha rebrotat amb l’eclosió del secessionisme. Així, l’any passat La Razón anunciava que “CiU donarà suport a la mesquita de Barcelona si els musulmans diuen que sí a la consulta” (7/07/2014); l’ Abc advertia que “CiU vol adoctrinar per al seu pla secessionista 500.000 musulmans” (12/09/2014), i, al setembre, Fernández Díaz afirmava que la fundació Nous Catalans de CiU tenia com a “missió” prometre als musulmans “el paradís a la terra” si donaven suport a la independència.

Cal dir, però, que els vincles entre el catalanisme i el món musulmà tenen antecedents. Ho testimonien les consignes cridades l’11 de setembre del 1923 en favor de la República del Rif, que van servir per justificar el cop d’estat de Primo de Rivera a Barcelona dos dies després; o el fet que el 1936 una delegació catalana volgués negociar amb el govern de Largo Caballero un estatut autonòmic per als marroquins liderats per Abd-el-Khalek Torres, com ha estudiat Enric Ucelay Da-Cal. Més recentment, Abdennur Prado, que va presidir la Junta Islàmica Catalana (activa entre el 2005 i el 2011), ha assenyalat que aquest credo (i d’altres) i el catalanisme han estat reprimits per “les mateixes forces reaccionàries”.

Secessionisme = jihadisme? En aquest context, l’octubre passat el diputat popular Rafael López va associar secessionisme i fonamentalisme islàmic. Ho va fer en una comissió al Parlament, en preguntar a Xavier Bosch (director general d’Immigració de la Generalitat) què podia aportar el dret a vot dels no comunitaris amb vista a la consulta del 9-N, remarcant que Catalunya té “la comunitat més gran de pakistanesos, marroquins i algerians, unes nacionalitats vinculades estretament amb el radicalisme islàmic”. Com veiem, la temptació de vincular el jihadisme amb l’independentisme existeix.

Des de la nostra òptica, en aquests missatges que vinculen independència i islam, els musulmans esdevenen potencials quintacolumnistes del separatisme que, a més, poden facilitar l’expansió del jihadisme. Aquest discurs pot guanyar intensitat els propers mesos perquè pot projectar el secessionisme com una doble amenaça: la d’una amputació territorial de l’Estat i la d’un cavall de Troia del terrorisme islàmic.