Publicitat
Publicitat

L'estat català: un drama en tres actes?

Aquest setembre el debat sobre la independència s'ha instal·lat en el primer pla de l'agenda política. A la vegada, han quedat esmicolades vies d'encaix de Catalunya a Espanya com el pacte fiscal o una monarquia federal. Tot i així, no contemplem debats nous, sinó -sobretot- un exhauriment dels antics que s'ha escenificat de forma esglaonada en el que podríem considerar com un drama de tres actes i sense grans canvis d'actors.

I. L'enterrament del concert econòmic.

Comencem pel concert econòmic. Transmutat en un "pacte fiscal", CiU en va fer la seva fita estel·lar a les darreres eleccions catalanes. Però aquest cavall de batalla del nou govern de la Generalitat va quedar enterrat a la trobada d'Artur Mas i Mariano Rajoy celebrada el 20 de setembre. La ferma negativa del segon a negociar-lo va segellar el fracàs d'una demanda catalanista secular.

I és que el seu origen remetia a les Bases de Manresa, el document programàtic que la Unió Catalanista [UC] va aprovar a la capital del Bages el 1892 i que es considera el text fundacional del catalanisme polític. Doncs l'any següent al de les Bases una assemblea de la UC celebrada a Reus va reclamar un concert econòmic semblant a l'existent al País Basc, com explica Joan Lluís Pérez Francesch a Les Bases de Manresa (1992). La demanda civil per assolir-lo va guanyar impuls l'hivern de 1897, quan Foment del Treball Nacional s'alarmà davant la crisi que podia generar la Guerra d'Ultramar iniciada el 1895 i reclamà un concert econòmic. La campanya acabà amb una sonada vaga fiscal el 1899, el tancament de caixes, tot i que la demanda persistí.

II. No hi ha Commonwealth espanyola.

Una Catalunya independent no hauria de ser "necessàriament una república", va afirmar Mas el passat dia 14. La frase, com subratllà Josep Ramoneda en aquest diari, defensava "el model Commonwealth: que Catalunya reconegui la Corona com a vincle amb Espanya". Quatre dies després Joan Carles I tancà la porta a aquesta via amb una carta que al·ludia a la independència catalana com "perseguir quimeres" i "escodrinyar les essències".

Aquesta idea de Mas, que pot sobtar el lector (una Catalunya independent i monàrquica), és consubstancial al catalanisme polític, ja que Enric Prat de la Riba la formulà primerament a La nacionalitat catalana (1906). El fundador de la Lliga va encunyar el "dualisme" polític catalanista que ha durat fins ara: conciliar el nacionalisme català portes endins amb redissenyar l'Estat portes enfora, com exposa Enric Ucelay-Da Cal a El imperialismo catalán (2003). Per fer-ho, Prat volgué reestructurar Espanya com un imperi federat similar al d'Àustria-Hongria, el Regne Unit o l'Alemanya unificada per tal d'articular una convivència fructífera dels nacionalismes. També contemplà l'eventual incorporació de Portugal a l'imperi com un aliat de Catalunya davant Castella. Aquest "imperialisme català", doncs, permetia ser ultracatalanista i alhora preconitzar la reestructuració d'Espanya amb un protagonisme català important. Ara una imaginativa Commonwealth -monàrquica i federal- també sembla que per al nacionalisme català ha esdevingut una via morta o blocada.

III. L'eclosió de la independència. En aquest marc, la idea d'un estat català polaritza el debat polític amb argumentacions oposades sobre la seva viabilitat econòmica. El caràcter tecnocràtic de la controvèrsia pot semblar nou, però és igualment un déjà-vu .

Així, si el gener de 1919 es constituí la primera entitat separatista, la Federació Democràtica Nacionalista [FDN] de Francesc Macià, el febrer de 1923 el polifacètic intel·lectual Joan Crexells, en tres articles a La Publicitat titulats L'endemà de les festes , desplegà un argumentari dels fonaments econòmics d'un estat català d'insòlita actualitat. Ho féu en rèplica a Francesc Cambó i vaticinà, fins i tot, les conseqüències negatives que la separació tindria a les Balears i València en córrer "el perill de carregar-se la major part del que Catalunya deixés de satisfer [econòmicament]".

En definitiva, les darreres setmanes hem vist com demandes i fórmules d'actuació seculars del catalanisme majoritari han donat pas a una via també llargament explorada per aquest catalanisme, però mai adoptada: la independència. D'aquesta forma, fins al present la relació Catalunya-Espanya ha estat una obra teatral de guió previsible. Els resultats de les properes eleccions ens indicaran si podem dir adéu a una reposició modificada del mateix espectacle i, finalment, assistirem a una estrena en primícia.