Publicitat
Publicitat

HISTÒRIA

Una nova política... centenària

L’expressió nova política és habitual per descriure la irrupció de nous lideratges, partits i formes d’acció. Aparentment tot és nou, però si analitzem els canvis produïts des d’una òptica històrica constatem com segueixen sent vàlids els tres grans vectors que han marcat la política catalana en el darrer segle.

Intervenir a Madrid

De Prat de la Riba i Pujol a les terceres vies d’Iceta i Duran

Des de l’origen, el catalanisme ha manifestat una forta pulsió intervencionista a l’Estat. El líder i principal ideòleg de la Lliga, Enric Prat de la Riba, ja va voler conciliar nacionalisme català i ambició de redissenyar l’Estat. Així, com ha analitzat Enric Ucelay-Da Cal, va encunyar una idea força de llarga durada: articular l’Estat com un imperi federat similar al d’Àustria-Hongria, Anglaterra o l’Alemanya unificada. Aquest cert imperialisme català permetia ser ultracatalanista i, alhora, preconitzar la reestructuració i modernització d’Espanya.

Aquesta pulsió intervencionista, però, no sols ha sigut catalanista, sinó també espanyolista: el cop d’estat que el 1923 va generar la dictadura de Miguel Primo de Rivera (vigent fins al 1930) el va incubar el magma del pistolerisme barceloní. Tanmateix, el 14 d’abril del 1931 la voluntat de redissenyar l’Estat es va palesar en sentit contrari, quan Francesc Macià va al·ludir a un Estat Català dins la Federació de Repúbliques Ibèriques. Tot i que aquesta federació no es va acabar de materialitzar, Joan B. Culla ha remarcat que durant la Segona República l’autonomia catalana va generar reaccions mimètiques arreu d’Espanya capaces de promoure un estat autonòmic de baix a dalt.

Restablerta la democràcia, el pujolisme va reflectir fidelment el dualisme de Prat de la Riba en relació a Espanya i el 1986 fins i tot va crear el fallit Partido Reformista Democrático, l’anomenada operació Roca. I quan, a partir del 2012, el gruix del catalanisme aposta pel secessionisme, els qui preconitzen la tercera via, com Unió, el PSC i ICV, han mantingut l’afany de canviar l’Estat. Ciutadans defensa reformar-lo, però des de l’espanyolisme.

Tres cultures polítiques

Catalanistes, espanyolistes i llibertaris segueixen presents

Tot i que avui els partits catalans conformen un vistós mosaic ideològic, en realitat reflecteixen la continuïtat de tres grans cultures polítiques configurades a inicis del segle XX: la catalanista, la llibertària i l’espanyolista. Així, al primer terç del segle XX, van emergir el moviment catalanista; un obrerisme que vivia entre l’anarquisme i el republicanisme d’Alejandro Lerroux, i un partit “ultraespanyol” del qual la Capitania General de Barcelona va esdevenir pal de paller. El catalanisme era ideològicament transversal (des de carlins fins a republicans o socialistes), l’espanyolisme bel·ligerant (destacaven lerrouxistes, militars i feixistes) i l’anarcosindicalisme s’estenia entre el proletariat urbà.

La seva interacció va derivar en una llarga alternança al poder a Catalunya entre catalanistes (1914-1923 i 1931-1939) i militars (el primoriverisme de 1923-1930 i el franquisme de 1939-1975). A la vegada, l’anarquisme volia fer la revolució (la seva gran hora va arribar amb l’esclat de la Guerra Civil) i va tenir complexes relacions amb el catalanisme, i a voltes va ser decisiu: sense la mobilització àcrata a les urnes del febrer del 1936 el Front d’Esquerres no hauria guanyat.

Avui aquestes tres grans cultures són al nostre substrat: el catalanisme articula el gran bloc, mudat en secessionisme; l’espanyolisme vehicula l’espai “constitucionalista”, i la cultura llibertària perdura en la CUP i l’“esquerra alternativa” (local, catalana i estatal). Aquesta última amb fronteres permeables amb el catalanisme i l’espanyolisme.

Insurrecció contra l’Estat

El catalanisme i els llibertaris comparteixen l’antiestatisme

Finalment, la dinàmica secessionista ha fet aflorar una pulsió insurreccional de caràcter cívic i polític, associada en gran mesura al fort arrelament de dues cultures antiestatistes: la catalanista (que vol un estat propi o estructures administratives alternatives a les estatals) i la llibertària, que és antiestatista i de vocació revolucionària.

El desafiament independentista d’Artur Mas al govern central té un antecedent clar el 1934 en els Fets del Sis d’Octubre, quan Lluís Companys va proclamar “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”. Al seu torn, la cultura anarquista ha generat un substrat àcrata ampli del qual Xavier Diez ha mostrat el vessant “individualista” (alliberament sexual, naturisme, antimilitarisme...). La seva força es va palesar des d’inicis del segle passat i va originar l’onada revolucionària del 1936. Va tenir una esplendor efímera a la Transició. Després es va diluir i va deixar un pòsit que ara perviu en dinàmiques assembleàries.

En la intersecció d’aquestes dues cultures antiestatistes s’ubicava una trajectòria centenària d’insurreccions cíviques: des del moviment cívic de la Solidaritat Catalana el 1906-1907 fins a les protestes “dels tramvies” dels anys cinquanta o les grans mobilitzacions del postfranquisme i la democràcia. I és que, en definitiva, la nova política té uns fonaments centenaris.

PUBLICITAT
PUBLICITAT