Publicitat
Publicitat

Un 27-S polièdric

La valoració de les eleccions del 27-S centrada en el seu caràcter plebiscitari ha fet passar desapercebudes importants tendències polítiques de fons que consoliden els seus resultats. Ens referim a cinc dinàmiques que duen a una mutació del sistema polític, i que detallem tot seguit.

Fusió de lideratges civils i polítics. El darrer quinquenni han sorgit lideratges civils que en aquest cicle electoral han confluït amb la política institucional, com il·lustren les trajectòries —entre moltes altres— de Carme Forcadell, Muriel Casals i Antonio Baños. Aquest procés es va iniciar als comicis locals i ho van testimoniar els casos vistosos d’Ada Colau a Barcelona i Dolors Sabater a Badalona. El 27-S ha accelerat aquesta dinàmica, com ha mostrat la presència de Casals i Forcadell a la llista de Junts pels Sí o de Lluís Rabell a la de Catalunya Sí que es Pot (CSQP).

Aquesta fusió de les esferes civil i política possiblement es reafirmarà en noves convocatòries perquè els polítics no professionals amb pedigrí activista cotitzen a l’alça, i farà que la dissociació entre “el carrer” i “el Parlament” s’escurci.

L’hora dels independents. En aquesta mateixa línia, la presència a les llistes d’independents sense carnet s’ha disparat (fins i tot es va discutir la possibilitat de fer una candidatura unitària sense polítics). El resultat és que segons l’ARA a l’actual Parlament hi haurà 26 independents. Per tant, anem cap a escenaris en què les direccions dels partits perdran marge de maniobra.

Aquest fet reflecteix també la confluència de societat civil i “nova política”, ja que els partits nous s’han volgut projectar com a emanacions de la societat civil i ho subratllen denominacions al·lusives a apinyaments cívics: “plataforma”, “ciutadans”, “solidaritat”, “reagrupament” o “unitat popular”. La presència d’independents vol palesar l’ancoratge social més fort que es busca políticament.

La fusió de les esferes civil i política possiblement es reafirmarà en noves convocatòries perquè els polítics no professionals amb pedigrí activista cotitzen a l’alça

 

S’accelera el ‘pla Renove’. El canvi que experimenta el sistema polític el vam designar com la rottamazione catalana. Aquest terme el va aplicar el primer ministre italià Matteo Renzi al desmuntatge del vell sistema polític del seu país, en descriure el desballestament d’automòbils i electrodomèstics vells per reciclar-ne components. Catalunya coneix un fenomen similar accelerat amb l’ensorrament de formacions i la irrupció de cares noves.

I és que amb el 27-S han desaparegut del Parlament les sigles històriques d’Unió, tots els caps de llista han estat nous i —a més¨ 70 dels 135 diputats ocuparan un escó a la Ciutadella per primer cop, tot i que entre ells hi ha polítics bregats en altres cambres, com Raül Romeva o Joan Coscubiela. En tot cas, la renovació és prou contundent perquè el periodista Quico Sallés hagi al·ludit a un “ERO al Parlament”.

Adéu al pentapartit. Si durant més de dues dècades la política catalana ha estat monopolitzada per cinc forces (CiU, PSC, ERC, ICV i PP), ara aquest pentapartit s’ha desmanegat i ha donat pas a un heptapartit en consolidar-se C’s i la CUP. Alhora, es dibuixa una clara deriva cap a la fragmentació, atès que CSQP aplega quatre diputats de Podem.

Els partits, a més, s’han redimensionat amb l’eclosió de parlamentaris independents i ara tots són mitjans o petits: CDC és majoritària amb 29 escons, seguida de C’s (25), ERC (20), PSC (16), PP (11), CUP (10), ICV-EUiA (5) i Podem (4). Estem lluny, doncs, del duopoli CiU-PSC amb ERC com a tercer actor en discòrdia, i el vot a formacions tradicionals (Junts pel Sí, PSC i PP) ha estat un discret 63,2%. Podríem resumir aquesta situació parafrasejant el títol del film de Joe Johnston: Cariño, he encogido a los partidos.

Transversalitat a l’alça. També es visualitza una dura rivalitat interna en els blocs del sí i del no: entre C’s i el PP; CDC i ERC (¿podran competir a les eleccions estatals si s’han presentat unides i governaran juntes?); ERC i CUP, i són difuses les fronteres de CSQP amb els dos grans blocs. I és que la polarització entre secessionisme i unionisme amaga fortes dinàmiques transversals (com il·lustra el fet que Romeva —ex-ICV— hagi liderat Junts pel Sí) capaces de capgirar resultats futurs.

En suma, la diversitat d’oferta electoral, la renovació de rostres i l’ancoratge més fort de l’esfera política en la civil que hem assenyalat són les altres cares del 27-S i han contribuït a l’alta participació a les urnes, més enllà del caràcter plebiscitari de la convocatòria.