MÚSICA
Misc 17/03/2017

“Això és el present i el futur d’Estúpida Erikah”

Lluís Bòria defensa el nou disc en directe amb violí i violoncel

i
Xavier Cervantes
2 min
Lluís Bòria ha canviat l’estètica musical del grup Estúpida Erikah en el disc 300 mil·lisegons per crear un nou record.

BarcelonaPer a Lluís Bòria el passat és tant aliment per a les cançons com fulls que cal girar per no veure’ls mai més. Totes dues coses són evidents en el disc 300 mil·lisegons per crear un record (Petits Miracles, 2016), un treball que trenca estèticament amb Fora les cendres (2013). De l’electricitat de l’àlbum anterior ha passat a una proposta més acústica, que encara accentua més en uns concerts en format trio en què l’acompanyen la violoncel·lista Núria Maynou i el violinista Joan Gerard, com es podrà comprovar avui a La Capsa de Música de Tarragona.

“Això és el present i el futur d’Estúpida Erikah. Tinc molt clar que anem cap aquí -diu Bòria-. Fora les cendres era un disc creat més per necessitats de la resta de la banda que meves. L’escolto i m’hi reconec, però se’m fa molt estrany, i volia fugir-ne. No som un grup superconegut, ni vivim del grup [Bòria és tècnic de llums]; per tant, vull fer només el que realment m’agrada. De fet, no toquem cap tema de Fora les cendres en directe”.

La roda d’acords del blues i l’influx de Bob Dylan amaren les composicions del disc nou, en què les cordes fugen del rol decoratiu i reforcen un cançoner més aviat melancòlic, que no necessàriament trist, perquè hi ha cançons musicalment “més animades” com Cau la nit i d’altres en què preval una sobrietat gens afectada, com Les ones del desig, en què col·labora el teclista de Mishima, Marc Lloret.

Bòria escriu sobre “el dia a dia, les relacions entre amics, l’amor i la pèrdua”, però també lliga versos per parlar de la violència masclista, que és el que fa a El monstre posant-se a la pell d’una dona que diu prou. Sigui quina sigui la temàtica, el músic terrassenc l’aborda amb serenitat, fins i tot quan regira sexe i desig a Cau la nit o quan a Col·lisió, l’única peça elèctrica del disc, recorda “anys salvatges”.

“Potser és perquè ara m’atreveixo més a parlar-ne”, diu Bòria sobre el to d’unes cançons que miren el passat sense ira. D’alguna manera, els discos d’Estúpida Erikah són un relat construït en flash-back. “Estúpida Erikah va néixer en un moment una mica convuls -recorda Bòria-. El nom del grup no el poso jo sinó una amiga que al cap de dos mesos va suïcidar-se. La princesa alegre -del disc Decorant interiors, decorant exteriors (2010)- parla d’ella. Van ser anys salvatges, i el desig de viure i de gaudir era molt important. Suposo que els discos han anat des del moment que hi ha aquell daltabaix, que és la pèrdua d’aquella persona, cap enrere. Han anat enrere en comptes d’anar endavant, i hem arribat fins a aquest disc, en què hi ha temes que parlen de bones vivències”.

Convençut d’haver trobat el camí estètic que buscava, ara com ara Bòria assegura que no pensa fer cap concessió. “Miro de fingir com menys millor”, diu.

stats