16/08/2016

Carla Serrat, pop amb nocturnitat i melancolia

3 min
Carla Serrat en una imatge promocional del disc.

BarcelonaCarla Serrat (Vic, 1990) no necessita la llum del sol. Si més no és el que canta en la cançó que obre el seu primer àlbum, Night thoughts (Sones, 2016). “El disc explora la introspecció dels sentiments, i té el punt melancòlic de l’amor i el desamor. D’aquí ve una mica el títol: això dels pensaments nocturns”, explica la Carla, que comparteix aquest projecte musical amb el seu germà Toni. Ella es fa càrrec de la veu i els sintetitzadors, i ell de la bateria i les percussions.

No necessiten res més per bastir una proposta que mira alhora el present i el passat. D’una banda, el pop nocturn i sintètic de Beach House i James Blake; de l’altra, les delicades melòdiques de Cocteau Twins i Everything But The Girl, referents d’una època que, per edat, la Carla no va viure. “Són grups que vaig començar a sentir a casa perquè els posaven els meus germans, que són més grans que jo. Sade també sonava molt a casa, i Portishead”, recorda. Curiosament, ella no va sentir la necessitat de diferenciar-se dels germans buscant altres referents musicals. “És que ells no tenien cap figura idolatrada. De totes les coses que sonaven a casa, que també hi sonava Mecano, ara recordo el que m’interessava tot i que aleshores no era conscient que m’agradava”, diu una cantant i compositora que fa música en funció del que escolta. “No sé si tothom funciona així, però tinc clar que si no sentís música no en podria fer. Això no vol dir que la copiï, però, això sí, la música que m’agrada l’escolto molt, moltíssim”, assegura aquesta dona que va estudiar il·lustració i que combina la música amb feines “en el món de l’hosteleria”.

A diferència de la seva germana Joana Serrat, que sovint construeix les cançons a partir d’un text, la Carla s’estima més crear amb sons i melodies. Aquesta manera de fer segurament explica que els textos de les cançons de Night thoughts i dels dos EP precedents siguin curts. “No escric a l’estil dels cantautors. Primer canto amb el piano, i és a partir de les melodies que van sortint lletres, paraules i històries. Tret que canviï molt, dubto que faci lletres més extenses”, assegura. L’economia lírica no és obstacle per lligar històries, en algun cas amb dos capítols, com passa en el díptic romàntic format per les cançons In the forest i Let’s burn a forest. “Tot va venir d’un somni idíl·lic, el d’ In the forest -explica-, però després la història real fora del somni no va resultar tan idíl·lica, sinó més aviat agredolça. I d’aquí va sortir la segona part, Let’s burn a forest. En el disc hi ha les dues perquè expliquen la història que vaig viure”. De tota manera, reconeix que la referència al bosc és més una llicència poètica que altra cosa.

L’àlbum culmina un procés que va començar amb dos EP que van servir per “tenir molt més clar” com volia que sonés el disc. “Ha sigut un aprenentatge de dos anys, i ara noto cada vegada més confiança en la posada en escena. Vaig començar pujant a l’escenari molt jove, quan tot sembla que no sigui seriós, i ara intentem fer-ho de manera més professional”, diu la Carla.

stats