06/02/2017

David Otero: “Em sento més segur amb les melodies que amb les lletres”

3 min
David Otero: “Em sento més segur amb les melodies  que amb les lletres”

BarcelonaQuan el grup El Canto del Loco es va dissoldre, David Otero (Madrid, 1980) va començar una carrera en solitari com el Pescao, un àlies que abandona amb el disc David Otero (Sony, 2017), que presentarà a la sala Bikini de Barcelona el 25 de març.

Abans de preparar el disc nou vas fer una sèrie d’entrevistes amb la família. Què hi buscaves?

Buscava coses de mi que no sabia. I ha sigut un dels exercicis més gratificants de la meva vida, també per als pares i els meus germans. He descobert relacions amb els pares que no recordava i tot plegat ha sigut com un caldo de cultiu per crear.

¿És molt diferent la teva vida, la teva situació socioeconòmica, de la dels teus pares?

Sí, totalment. Tanmateix, hi ha paral·lelismes molt macos. El meu pare treballava com a sobrecàrrec en una companyia aèria, i havia d’estar viatjant dos o tres dies cada setmana, que és una cosa que jo també faig quan tinc concerts. A casa vèiem la maleta del pare preparada a la porta, el necesser sempre a punt i el vestit de l’aerolínia al penjador. A mi em passa el mateix: sempre tinc una maleta preparada al costat del llit, el necesser no el desfaig mai i reservo la roba que faré servir en els concerts. A més, el pare atenia la gent que anava als avions, i jo em dedico a tenir contacte amb molta gent.

¿Aquelles converses amb la família es reflecteixen al disc?

A les lletres no. Potser a Regreso, però en general no. Més aviat era una feina per ser capaç de crear coneixent-me més a mi mateix i eliminant pors i inseguretats, moltes de les quals venen d’èpoques que no recordes o de l’adolescència. El fet de canviar de nom, del Pescao a David Otero, té a veure amb això. A vegades tenia la temptació d’amagar-me darrere d’algunes coses, i ara tocava fer un pas endavant i rebre el que hagi de rebre, els aplaudiments o els tomàquets.

Estàs descrivint una psicoanàlisi.

Sí. De fet vaig fer psicoanàlisi a Buenos Aires el 2006, i em va encantar.

¿I deixar enrere el Pescao no et genera alguna inseguretat?

Sí, però és una decisió que vaig prendre assumint-ne les conseqüències. I benvingudes siguin. Tot el que sigui ser tu mateix de veritat és positiu.

¿Fas cançons per obligació professional o per la necessitat d’expressar alguna cosa?

Per necessitat vital. Si no faig cançons, hi ha alguna cosa que em fa sentir malament. És una necessitat que tinc des dels 14 anys.

Com et sents més segur, fent riffs i melodies o escrivint versos?

Em sento molt més segur amb les melodies i els riffs que amb les lletres. Puc treure dues melodies que molin en dos dies, però per acabar una lletra puc estar-m’hi dues setmanes; pateixo més.

¿Creus que això passa perquè quan eres adolescent escoltaves més música en anglès que en castellà?

Sí, és així. M’he nodrit del grunge dels 90. És la música amb què he crescut i amb la qual puc reviure una pila de records de quan era un nano. Nirvana, Metallica, Green Day, Aerosmith i Pearl Jam són grups pels quals era capaç de conduir fins a Sant Sebastià per veure’ls, només dos mesos després d’haver-me tret el carnet. Era la meva passió.

Què vols dir amb el vers “no debo besarte pero no veo otra opción ”, de la cançó Una vez más?

Per aquesta cançó no em donaran el premi Nobel de les lletres. Em poso en la situació d’algú que surt de festa, que vol trobar-se amb una persona amb la qual ja s’ha embolicat abans, i això és important deixar-ho clar, i que sap que encara que s’hi resisteixi tot plegat desembocarà en la mateixa història, que serà d’una nit, ràpida, efímera, però que deixarà una ferida mental en el record. És un joc d’amor i seducció.

¿Et preocupa que la teva música no arribi a la gent que té ara 15 anys?

Miro molt les estadístiques de Spotify, i la meva música l’escolta gent de 20 a 40 anys. Igual demà trec una cançó que enganxa una generació més jove, però no em preocupa.

¿T’has acostumat a tocar en sales després d’haver actuat en recintes més grans amb El Canto del Loco?

Ja m’agradaria acostumar-me a gires de pavellons d’esports, però els aforaments que omplim són els de les sales.

stats