George Michael, una qüestió de fe i llibertat

Barcelona“Jo no et pertanyo i tu no em pertanys”. Aquests versos de la cançó Freedom! ’90 són una de les claus per entendre fins a quin punt va ser valent George Michael. La superestrella del pop dels 80 anava fins al moll de l’os de la cultura de l’espectacle. S’adreçava a les persones que l’admiraven, que ballaven amb les seves cançons, i també a ell mateix, reconeixent que en cap cas l’artista és l’amo dels fans, ni al revés. Pronunciava la paraula llibertat com si fos un prec, un crit gairebé desesperat, i ho feia amb una veu extraordinària, perquè era un grandíssim cantant, molt estricte amb l’afinació i prou versàtil per dominar diversos registres, del pop al soul passant pel rock i la música disco. Només cal recordar el duet amb Aretha Franklin, I knew you were waiting (for me), o la seva participació en l’homenatge a Freddie Mercury per fer-se una idea de les seves facultats vocals.

La lluita per la llibertat artística i personal va ser una constant en George Michael, mort aquest Nadal als 53 anys a casa seva, a Oxfordshire (Regne Unit). “Amb una enorme tristesa confirmem que el nostre estimat fill, germà i amic George ha mort pacíficament”, deia ahir el seu representant, que també demanava “privacitat i respecte” per a la família de l’artista i explicava que ara com ara no hi hauria més comentaris sobre les circumstàncies de la mort, més enllà de dir que havia patit una aturada cardíaca.

Va voler ser lliure en un context depredador, la indústria musical, que no tolera els que intenten sortir del rol assignat. Freedom! ’90, a més, formava part d’un disc titulat Listen without prejudice. Vol. 1. I era exactament això, propiciar una relació amb la música alliberada de prejudicis. Ell mateix ho proclamava al documental A different story (2005), en què no defugia les pròpies contradiccions. Assumia com a frau el fet de no haver fet pública la seva homosexualitat, sobretot en els moments més durs, com quan va morir el seu company. Tanmateix, cal recordar que als heterosexuals no se’ls demana mai que facin explícita la seva orientació sexual.

També hi explicava com de ridícula era sovint l’actitud de la premsa, que reduïa l’artista a un estereotip i que, per tant, no s’interessava per tot allò que trenqués amb la imatge prèviament assignada. Per exemple, ben pocs l’interrogaven pel compromís polític que als 80 el va dur a criticar obertament Margaret Thatcher, a votar els laboristes en els anys de la piconadora electoral conservadora i a donar suport a les vagues dels miners. Se suposava que una estrella de pop adolescent no havia de significar-se tan obertament, però ell ho feia, de la mateixa manera que ho va fer l’any 2002 amb la cançó Shoot the dog, en què denunciava la intervenció dels governs del Regne Unit i els Estats Units a l’Iraq, a més de criticar la submissió del primer ministre britànic Tony Blair a la política bel·licista de George W. Bush. Sí, una estrella del pop que deia les coses pel seu nom. En aquest sentit, George Michael també qüestionava la desexualització de l’homosexualitat dels artistes. Segons ell, la visió heterosexual tolerava els homosexuals sempre que la sexualitat activa quedés amagada. Va ser valent denunciant aquesta hipocresia.

Un èxit immediat

George Michael era el nom artístic de Georgios Kyriacos Panayiotou, fill de pare grecoxipriota i mare anglesa. Va néixer el 25 de juny del 1963 al nord de Londres i a l’escola va conèixer Andrew Ridgeley. Amb ell va formar el duo Wham! l’any 1981. L’èxit, que va ser immediat amb cançons com Young guns (go for it!), el van entomar inicialment amb la joia de qui veu satisfetes les ambicions. Volien vendre molt discos, i ho aconseguien. En uns anys en què convivien el postpunk i el tecno-pop, la fredor gòtica i la sofisticació dels nous romàntics, els Wham! eren una bomba de pop hedonista que es podia ballar i que rivalitzava a les llistes d’èxit amb Culture Club i Frankie Goes to Hollywood.

El públic adolescent va ser el primer que va abraçar una proposta que era qualsevol cosa menys el típic producte fabricat per la indústria. George Michael assumia pràcticament totes les responsabilitats musicals, inclosa la composició, i Ridgeley tenia una visió pròpia sobre la imatge que volia projectar el duo. Aquesta imatge, en què George Michael apareixia com a sex symbol, a vegades tenia efectes no buscats, cosa que, afegida a la frivolitat de cançons com Wake me up before you go-go, podia ser contraproduent. A propòsit d’aquesta composició, la biografia escrita per Rob Jovanovic recull unes declaracions de George Michael que evidencien el signe d’aquells temps i les contradiccions d’un músic d’èxit. “El vídeo de Wake me up before you go-go era realment hortera i pintoresc, i capturava l’essència d’aquella època. Però tot i que funcionava com a vídeo, quan el miro resulta estremidor. Estava obsessionat amb la idea que les fans em cridessin. Era molt jove i no puc negar que el meu ego ho necessités”, deia. Al mateix temps, se sentia frustrat perquè considerava que la premsa musical britànica era més aviat gandula a l’hora de valorar Wham! “Tinc 21 anys. He escrit deu singles que han entrat a les llistes dels més venuts, he compost, cantat, produït i arranjat un número u [...]. I què és el que la gent vol preguntar-me? On compro les camises i quin és el meu menjar preferit!”

La lluita pel reconeixement

Aquest afany per ser reconegut com el que ell volia ser i no com el que d’altres deien que havia de ser va precipitar el final de Wham! No es veia amb cor de seguir fent discos com Fantastic (1983) i Make it big (1984). Això sí, va voler tancar l’etapa davant d’una multitud oferint un concert a l’estadi de Wembley el 28 de juny del 1986. El balanç de Wham! va ser estratosfèric: més 20 milions de discos venuts arreu del món i cançons que segueixen sonant com Club Tropicana, Wake me up before you go-go i Last Christmas.

George Michael, que ja havia fet un senzill amb el seu nom el 1984 -la balada Careless whisper -, va publicar el primer àlbum en solitari el 1987, Faith. L’èxit va ser aclaparador, tant per l’empenta del tema titular com per l’explícit I want your sex. Un dels encerts va ser la producció intuïtiva del mateix George Michael, que va trobar un espai propi entre el pop, l’R&B i la música dance. En aquesta cruïlla, la seva veu era imbatible, i encara ho va ser més en el següent treball, Listen without prejudice Vol. 1 (1990). Tanmateix, seguia lluitant per fer-se valer com a músic, i va decidir que David Fincher s’encarregués dels videoclips amb la condició de no sortir-hi. Era una posició encara poc habitual en aquells anys.

Desafiador de mena, va mantenir un pols amb la discogràfica Sony pel control de la seva obra i exigint més atenció artística, i va tardar sis anys a completar Older (1996), un àlbum tocat per la mort del seu company, el dissenyador brasiler Anselmo Feleppa a causa de la sida, i en què la cançó bandera era Jesus to a child. De tota manera, això no es va saber fins dos anys després.

El 1998 va ser detingut per la policia de Los Angeles i acusat d’“actes obscens”. En una societat on el sexe consentit pot ser considerat “un acte obscè”, George Michael va contraatacar fent pública la seva homosexualitat i escrivint la cançó Outside, en què precisament parodiava la seva detenció i denunciava la hipocresia de tot plegat. Després de l’àlbum de versions Song from the last century (1999) i del disc Patience (2004), l’activitat musical va baixar i el seu nom va freqüentar les seccions de safareig d’una premsa que s’hi va acarnissar per la seva relació amb les drogues i els problemes de salut, com la pneumònia que el va obligar a cancel·lar part d’una gira el 2011.