John Hurt, l’actor que no fallava mai

BarcelonaDurant el rodatge de Marathon man (1976), Laurence Olivier es va espantar en veure l’aspecte demacrat de Dustin Hoffman, que per ficar-se en la pell del personatge havia decidit no dormir ni menjar. Olivier, perplex davant el mètode de Hoffman, va suggerir-li que es limités a actuar. L’anècdota pot servir per explicar una tradició interpretativa britànica, a la qual també va pertànyer John Hurt, l’actor mor divendres als 77 anys a causa d’un càncer.

Hurt, com Olivier i tants altres abans i després, va fer honor a l’art de la interpretació demostrant que per donar vida a un personatge no cal viure com el personatge. N’hi havia prou actuant. És el que li va permetre mostrar tota la vulnerabilitat del copilot de la nau Nostromo a Alien (Ridley Scott, 1979), tot i que la seva participació a la pel·lícula es va confirmar quan ja havia començat el rodatge. El mètode de Hoffman probablement no hauria funcionat amb un personatge que du un àlien dins.

Actor d’un registre amplíssim, tan aviat podia ser un líder feixista a V de Vendetta (James McTeigue, 2005) com l’home masegat pel totalitarisme a 1984 (Michael Radford, 1984). És a dir, va posar cara, cos i veu als dos bàndols de la distopia: l’explotador i l’explotat. També va ser el Calígula desfermat de la sèrie Jo, Claudi (1976), tot excés i luxúria, i un prodigi de contenció a El talp (Tomas Alfredson, 2011), on la seva mirada reflectia el cansament del espies de la Guerra Freda atrapats en una espiral d’enganys i simulacions. Si calia era capaç de commoure endinsant-se en la trista derrota existencial de Billy Irvine a La porta del cel (Michael Cimino, 1980), però també sabia ser impertinent i odiós si així ho volia Lars von Trier, que va dirigir-lo a Melancolia (2011) i que també va comptar amb ell, concretament amb la seva veu, a Dogville (20039 i Manderlay (2005). Per què la veu era un altre dels grans actius d’un home format al teatre.

Nascut a Chesterfield el 22 de gener del 1940, John Hurt va estudiar art dramàtic i va començar a treballar al teatre i a la televisió. El seu pas per la Royal Shakespeare Company el va familiaritzar amb el repertori clàssic, però també va posar el seu talent al servei de dramaturgs com Harold Pinter, Tom Stoppard i Samuel Beckett. Els seus inicis en el cinema van ser modestos. Tot i així, el seu petit paper a Un home per a l’eternitat (Fred Zinnemann, 1966) no va passar desapercebut. Més endavant, quan va acceptar el repte d’encarnar l’escriptor Quentin Crisp al telefilm El funcionari nu (Jack Gold, 1975), ningú ja no podia dubtar de la seva vàlua.

John Hurt era l’actor que no fallava mai, sempre en un nivell d’interpretació altíssim, com a secundari i com a protagonista, ocult sota el maquillatge a L’home elefant (David Lynch, 1980) o a cara descoberta, com quan va fer el paper del dissortat Timothy Evans a L’estrangulador de Rillington Place (Richard Fleischer, 1971). Va participar en drames, films de gènere i comèdies, algunes de tan delirants com L’esbojarrada història del món (1981) i L’esbojarrada història de les galàxies (1987) a les ordres de Mel Brooks. Trepitjava alhora el cinema independent i Hollywood.

Amb el millor de cada casa

L’èxit de la seva interpretació a L’home elefant, inclosa la nominació a l’Oscar a millor actor, va confirmar una progressió internacional que havia començat amb L’exprés de mitjanit (1978), el drama d’Alan Parker pel qual va ser candidat a l’Oscar al millor actor de repartiment. No totes les produccions en què va participar són memorables, però és impossible trobar en una filmografia de dos-cents títols un paper en què Hurt no estigués magnífic. Del seu talent en dona fe la llarga i rellevant llista de directors que van confiar en la infal·libilitat de Hurt: entre d’altres, Jim Jarmusch, Sam Peckinpah, Gus Van Sant, Steven Spielberg, Roger Corman, Guillermo del Toro, Jerzy Skolimowski, Jim Sheridan, Roland Joffé, Bong Joon-ho i Pablo Larraín en la recent Jackie.

Com altres actors britànics formats en la millor tradició interpretativa, com ara Alan Rickman, Michael Gambon, Maggie Smith i Timothy Spall, Hurt també va participar en les pel·lícules de Harry Potter, en què va interpretar el paper de Mr. Ollivander.

Quatre mostres d’un amplíssim registre interpretatiu

‘Jo, Claudi’

John Hurt va ser Calígula a la sèrie Jo, Claudi (1976), un dels cims televisius de la BBC. El seu talent li va permetre fixar una manera d’interpretar l’emperador romà.

‘La porta del cel’

Al film de Michael Cimino hi ha una de les interpretacions més completes de Hurt, sobretot perquè té prou metratge per acompanyar l’evolució del personatge.

‘L’home elefant’

David Lynch va dirigir Hurt en una pel·lícula d’aquelles que posen a prova l’ego d’un actor, perquè per interpretar el personatge de John Merrick havia de dur una màscara. Hurt va excel·lir aquí amb la mirada, els gestos i la veu, i va oferir una actuació molt generosa.

‘V de Vendetta’

Com Calígula, el líder feixista de V de Vendetta és l’antítesi de John Hurt, però com a bon actor va ser capaç de construir un personatge temible en aquesta distopia.