Ju s’estrena buscant un destí entre el pop i el ‘reggae’

BarcelonaL’osonenca Judit Puigdomènech (Gurb, 1992), que ha triat Ju com a nom artístic, s’estrena amb un disc que d’alguna manera explica tant qui era com qui és. “Des de petita escoltava més pop i R&B. Recordo que quan arribava de classe ja remenava per YouTube. Després vaig descobrir l’Aretha Franklin i l’Etta James, les grans veus del soul, i intentava reproduir una mica el que feien, aquesta sonoritat més negra. I més endavant em vaig interessar per coses més funk i per artistes com Regina Spektor, que ho porta cap a un cantó més intimista, més personal”, diu la Ju, que a més reconeix la influència rítmica del reggae : “Últimament he escoltat molt reggae, i m’agraden molt grups com Dub Inc, i també les produccions de la Rihanna”.

Tot això respira El món es mou (Sonic Studios, 2016), un àlbum amb cançons compostes per ella i produïdes pel seu pare, el músic Ricard Puigdomènech, un dels fundadors de Los Trogloditas. “Quan jo era petita a casa ja es vivia i s’escoltava molta música, i sempre he tingut la via oberta per experimentar amb la creativitat i l’expressivitat”, recorda. Tanmateix, la música era una opció per canalitzar aquests impulsos, però no l’única, perquè també ha estudiat art dramàtic.

“Acabo de graduar-me, i voldria compaginar les dues coses perquè m’agrada molt interpretar, ser actriu, i també expressar-me a través de la música”, diu. Tanmateix, no sembla que ara com ara la seva prioritat sigui trobar un punt de confluència en el teatre musical. “No ho descarto, però de moment intento separar les dues coses. Vaig enfocar la interpretació més cap al cinema i la televisió, i en qualsevol cas em cridava més l’atenció el teatre de text”, admet.

Instal·lada en el canvi

El món es mou és un títol que vol descriure el dinamisme de les cançons i alhora reflecteix la successió de canvis que es produeixen en l’adolescència. De fet, les composicions van néixer en aquella època, tot i que el temps les ha vestit amb una estètica que ella considera que s’adiu més amb el seu present. “Són cançons que vaig fer a l’adolescència, però vaig decidir gravar-les més tard. Estan basades en experiències més primerenques de la meva vida, però, tot i que estic en un canvi constant, no puc dir que hagi canviat molt respecte al moment que les vaig compondre -explica-. Aquesta noia era jo, i també soc jo”. Un dels fils conductors del disc són els conflictes emocionals i la necessitat de trobar un destí, motors de bona part de la creació musical que intenta travessar els carrerons sense sortida de l’existència. “D’aquí ve el vers «Busca el teu destí, no et quedis aquí»”, de la cançó El món es mou ”, reconeix. Precisament és la peça més negra del disc, la que té “un ritme més contundent”. “M’agraden aquestes sonoritats que ajuden a imaginar-me que tot està fluint i transformant-se”, assegura la cantant de Gurb.

Curiosament, en un disc dominat per aquestes dinàmiques més mogudes, ha decidit que el tancament el posés una balada amb piano titulada Se’ns ha acabat. “He estudiat música des de petita, i tenia amics que feien jazz i soul. A mi aquestes sonoritats més jazzístiques m’agraden molt, i de fet l’arranjament d’aquesta cançó és molt jazzístic”, explica tancant el cercle estilístic d’un disc que en directe defensa amb banda.