12/12/2016

Patti Smith i Chrissie Hynde fan memòria

5 min
Patti Smith  i Chrissie Hynde fan memòria

BarcelonaPatti Smith (Chicago, 1946) i Chrissie Hynde (Akron, 1952) formen part d’una generació de nord-americanes nascudes poc després de la Segona Guerra Mundial que van haver de construir-se una identitat artística amb ben pocs referents anteriors. A més, totes dues van triar expressar-se mitjançant el rock, un món eminentment masculí, i van arribar a liderar grups en què la resta de membres eren homes: Hynde, al capdavant de The Pretenders; Smith, en el grup que duia el seu nom. Aquests dies coincideixen a les llibreries. Lumen publica en castellà M Train, de Patti Smith, i Malpaso A todo riesgo. Memorias airadas de una Pretender, de Chrissie Hynde.

Tots dos llibres estan escrits en una primera persona alliberada de prejudicis que és la mateixa veu de les seves cançons, més literària una, més rockera l’altra. Parlen d’elles mateixes i alhora d’un país. “Ni tan sols els articles de la revista Life tenien tant dels Estats Units a les venes com la casa dels Hynde. [...] Allò era Ohio. El cor de la nació que mirava l’horitzó amb confiança i estil”, escriu Hynde sobre la casa on va créixer en aquells anys 50 en què calia agafar el cotxe per tot i en què caminar era cosa de pobres: “Les gires per altres països deixaven els músics escanyolits com si fossin nàufrags. Sis setmanes de concerts pels Estats Units, i aquells mateixos artistes tornàvem a casa inflats com porcs”.

Smith és filla d’un obrer que malgrat estar en contra de la violència va ser “un soldat patriota” i que arran de les bombes atòmiques de Hiroshima i Nagasaki lamentava “la crueltat i la debilitat de la nostra societat materialista”. Ella es va criar a Deptford Township, “una ciutat sense cafès” a l’estat de Nova Jersey, i en el llibre dedica moltes mirades als cafès de Nova York, sobretot a la petita cafeteria ’Ino de Greenwich Village, una mena de refugi on passa desapercebuda. “Des del sud de Jersey l’any 1965 vaig venir a Nova York només per badar pels carrers”, escriu Smith sobre un país que de fet sembla un altre país dins dels Estats Units.

Els detectius són els nous poetes

M Train és un relat de memòries quotidianes que viatja entre el present i el passat amb cert enyor, entre llibres i cafès, entre les experiències compartides i una solitud que Smith passa coll avall mirant sèries policíaques com CSI, Wallander i sobretot The killing. Explica, per exemple, que mentre esperava un avió per tornar a Nova York va decidir marxar de l’aeroport per fer nit a Londres mirant sèries britàniques a l’habitació d’un hotel... De The killing, que és la que més apareix en diferents moments del llibre, segueix tant l’original danesa com la versió nord-americana. Fins i tot compara la naturalesa de les respectives protagonistes, Sarah Lund i Sarah Linden, i es queda amb la segona: “Busco Linden perquè, malgrat ser la protagonista d’una sèrie de televisió, em resulta més estimada que la majoria de les persones”, escriu en un to que sembla qualsevol cosa menys esperançador. “Els poetes d’ahir són els detectius d’avui”, diu Smith, lectora apassionada d’Arthur Rimbaud i Jean Genet i que imagina Sarah Linden dient que “la solitud més gran és que no et trobin”.

La Patti Smith de M Train és la que viatja per tot el món a vegades per raons tan peculiars com fer una conferència sobre els últims dies del meteoròleg alemany Alfred Wegener, i que aprofita una visita a Blanes per fotografiar la cadira on s’asseia Roberto Bolaño per escriure. També és la dona que recorda amb una nostàlgia emocionant les aventures amb el seu marit, i la poeta que busca explicar-se a través de la lectura de llibres de Bolaño, Bulgàkov i Murakami: “Hi ha dues classes d’obres mestres. D’una banda tenim les obres clàssiques, colossals i meravelloses, com Moby Dick, Cims borrascosos i Frankenstein. I de l’altra, la classe d’obres en què l’escriptor sembla infondre energia viva a les paraules mentre el lector és centrifugat, escorregut i estès a assecar-se. Llibres devastadors, com 2666 de Bolaño i El mestre i Margarida deBulgàkov. Crònica de l’ocell que dóna corda al món, de Murakami, és un d’aquests”.

A todo riesgo és un relat més visceral. Chrissie Hynde no es val de la reflexió, sinó d’una narració a vegades incòmoda que busca justificar per què un dia va decidir tirar pel dret fugint de “la mentalitat de no desmarcar-se del grup tan característica del nord-americà mitjà”. L’autobiografia de Hynde no és completa, perquè tot just arriba fins al 1983, l’any de la mort de Pete Farndon, el baixista dels Pretenders. Tanmateix, l’arc temporal és suficient per entendre la personalitat d’una dona que creu que des del moment que va decidir governar-se sense passar comptes amb ningú ha d’assumir la responsabilitat de tots els seus actes.

Sovint Hynde és molt severa amb ella mateixa. “Estar pendent de mi devia ser tan gratificant com trepitjar una pila fumejant de merda de gos”, escriu. I a vegades porta la severitat més enllà de tota lògica, com quan es considera culpable que la violessin quan tenia 21 anys: “Tot el que va passar va ser obra meva, i jo n’assumeixo tota la responsabilitat. No pots fer l’imbècil amb la gent, sobretot si porten pegats amb lemes com ara «M’agrada la violació» i «Agenolla’t»”. I afegeix: “Mai he culpat els altres per les meves transgressions”. Quan es va publicar el llibre als Estats Units l’any passat, la postura de Hynde va ser molt criticada perquè reflecteix precisament un esquema mental que el feminisme fa molts anys que intenta capgirar. En una agressió, la víctima mai ha de ser la culpable. Tot i així, Hynde no va matisar ni una paraula.

La política del rock

Patti Smith i Chrissie Hynde han sigut testimonis, a vegades directes, de les convulsions sociopolítiques que van desemmascar el cor d’aquella nació triomfadora que volia ser el país de les zones residencials en què l’home treballava per guanyar diners i la dona treballava per tenir neta la casa. A la seva manera, van ser les primeres dones en les seves respectives famílies a trencar amb les expectatives de gènere i de classe. Com altres que van ser joves a la dècada dels 60, Smith i Hynde van participar, cadascuna amb una actitud diferent, en el que semblava contracultura i que amb prou feines podia mantenir-se al marge de les dinàmiques hegemòniques.

Tal com recorda a A todo riesgo, Hynde va participar en les protestes contra la Guerra del Vietnam que es van fer a la Universitat de Kent el 1970 i que van acabar amb la mort de quatre estudiants. Narra l’episodi detalladament, però el que més la va impactar va ser que Neil Young escrivís una cançó sobre els crims. Al cap i a la fi, i és ben palès en el llibre, l’impuls vital de Hynde era el rock. Smith, en canvi, pràcticament no parla de música a M Train, més enllà de recordar amics com Lou Reed, a qui Hynde descriu quan era jove com “una rata de biblioteca que sabia com fer-ho per ser endimoniadament sexi”.

‘M Train’, records de cafès i viatges

Patti Smith travessa el riu de la memòria saltant de pedra en pedra en un llibre de capítols breus esquitxats de sensibilitat, a vegades de tristesa. Publicat per Lumen i traduït per Aurora Echevarría, M Train (20,90 euros) és un autoretrat construït a partir de lectures i amistats, de matins en cafès i de dies sencers mirant sèries de detectius. També d’emocionants històries amb el seu marit, Fred Sonic Smith.

‘A todo riesgo’, el verb d’una ‘pretender’

Chrissie Hynde escriu amb les botes posades, trepitjant fort el passat d’una dona que es defineix com a temerària. A todo riesgo. Memorias airadas de una Pretender (22 euros), publicat per Malpaso i traduït per Ezequiel Martínez Llorente, és un relat de rock i de punk, d’Amèrica i del Regne Unit, en què Hynde explica sense embuts per què és com és.

stats